La societat civil reclama posar les armes sota control

Al món, una de cada deu persones té una arma. I no la té per fer bonic: cada any, 747.000 persones són assassinades i es fabriquen 12.000 milions de bales, dues per cada habitant del planeta. Aquestes xifres provenen de la campanya Armes sota control, que des del 2003 lluita perquè les Nacions Unides signin un tractat que legisli la fabricació i venda d'armament arreu del món. Hi ha països que ja tenen tractats d'aquest tipus, però si no hi ha cap llei a nivell global sovint no serveixen de gaire. Espanya, per exemple, sisè classificat entre els països exportadors d'armes el 2008, té lleis que prohibeixen la venda d'armes a països amb conflictes armats però no s'esforça gaire en complir-les, en part per la pressió del lobby armamentístic i en part perquè, com la resta d'empreses, els fabricants d'armament també amenacen amb deslocalitzar i marxar a països amb menys legislació si el govern els posa les coses difícils. 
Aquesta campanya és un clar exemple de com la pressió de la societat civil pot canviar les coses. El 2003, una sèrie de premis Nobel de la pau i organitzacions de tot el món van llençar la idea, que tres anys més tard havia aconseguit el recolzament d'un milió de persones. Amb aquestes signatures sota el braç, els organitzadors van anar a veure Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, per exigir-li que fes alguna cosa. Això passava el juny del 2006; el desembre d'aquell any 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes que ha de ser aprovat definitivament en una assemblea el juliol del 2012. Només un país va votar en contra: els Estats Units. Si finalment s'aprova, serà la primera eina global per lluitar contra aquest comerç fastigós.  
Si no ho has fet encara i vols afegir el teu nom a aquesta campanya, només has de signar aquí. 

Fonts:

1. Campanya Armes sota control: www.controlarms.org/index.php?lang=es
2. La llei espanyola 53/2007 sobre el control del comerç exterior d'armes: http://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53670-53676.pdf
3. Informe conjunt d'Intermón Oxfam, Amnistia Internacional, Fundació per la pau i Greenpeace sobre el compliment de la llei 53/2007: http://www.intermonoxfam.org/UnidadesInformacion/anexos/11157/090930_contrainformeArmas09.pdf
4. Documents sobre el comerç d'armes al món i les seves conseqüències: http://www.controlarms.org/indepth.php?lang=es
5. Signa per tenir les Armes sota control:  http://www.controlarms.org/join.php?lang=es
 

 

Com canalitzar la ràbia electoral

Sempre que s'apropen unes eleccions, siguin del tipus que siguin, es repeteix el mateix fenomen: bona part de la població, amb ganes de mostrar el seu rebuig cap a la classe política, busca alternatives a votar per un partit tot canalitzant la seva ràbia electoral cap al vot en blanc, l'abstenció, el vot nul o qualsevol altra alternativa. Però moltes vegades aquest acte polític (perquè no deixa de ser un acte polític per més que provingui del rebuig cap a les formacions polítiques convencionals) es fa sense entendre exactament el que representa: com ho faig?, a qui beneficiarà?, com es comptabilitzarà? Fem-ne cinc cèntims.

Vot en blanc. Es considera vot en blanc el sobre que no conté res al seu interior o, en algunes ocasions (com en les eleccions al Senat espanyol) la papereta electoral que no ha estat marcada per l'elector per escollir un candidat. En alguns països, com ara Colòmbia, a les paperetes electorals ja hi ha una casella per votar en blanc. Si s'introdueix un tros de paper en blanc al sobre a la majoria de països es considerarà com a vot nul, no com a vot en blanc. A diferència de l'abstenció, que mai no se sap si s'ha de comptabilitzar com a protesta o com a desídia d'algú que prefereix anar a la platja, el vot en blanc s'entén sempre com un vot de queixa d'un ciutadà que ha anat a votar però no se sent representat per cap dels partits que es presenten. Pel que fa a la utilitat, el vot en blanc se suma al total de vots de l'escrutini, i a partir d'aquesta xifra es fan els càlculs per repartir els escons. En la majoria de sistemes electorals (com el sistema D'Hondt, utilitzat a Espanya i a molts altres països) cal un mínim de vots per tal que un partit tingui representació (un 3% a Espanya, un 10% a Turquia) i, per tant, com que els vots en blanc augmenten el nombre de vots totals però no el de vots destinats a un partit concret, com més vots en blanc hi hagi més difícil ho tindran els partits petits per tenir representació a la cambra. Per tant, el vot en blanc acostuma a afavorir els partits més grans i a consolidar les majories.

Abstenció. Per optar per aquesta opció només cal que no vagis a votar. La dificultat la trobem a l'hora d'atribuir un motiu a l'abstenció, ja que no en queda constància enlloc: tant pot ser un boicot al sistema electoral com un desinterès total per la política. En alguns països on el vot és obligatori, aquesta posició de protesta contra el sistema queda més clara, però normalment no és així. En molts casos l'abstenció és prou alta com per desbancar fins i tot la principal força política en nombre de vots, però el pes d'aquesta xifra desapareix al cap de pocs dies, perquè els escons es reparteixen per número de vots independentment del percentatge de la població que hagi votat. És per això que l'abstenció té poca importància a l'hora de decidir la formació d'un parlament o l'elecció d'un representant. A més, si tenim en compte que molt sovint la suma dels que s'abstenen més els que voten a partits de l'oposició superen de llarg els votants de la nova majoria, es considera que l'abstenció és una ocasió perduda de fer un vot de càstig al govern.

Vot nul. El vot nul és aquell que no compleix les regles electorals establertes, ja sigui perquè no permet saber quina és la voluntat de l'elector o perquè no es fa convenientment. Es considera vot nul tot aquell que no sigui un vot destinat a un partit que es presenti a les eleccions ni sigui un vot en blanc. Aquí hi entren tant els vots dels qui s'equivoquen (posant dues paperetes dins el sobre, per exemple) com els qui ho fan deliberadament (introduint al sobre un escrit, etc.). Els vots de protesta (introduint per exemple una papereta destinada a un partit que no s'ha pogut presentar) són considerats nuls.  Pel que fa al repartiment d'escons, el vot nul compta igual que l'abstenció.

Vot a un partit insubmís. En algunes eleccions es presenten partits que proposen deixar l'escó que guanyin sense que ningú l'ocupi ni voti en cap decisió política o faci cap parlament. El perfil del seu votant és el ciutadà que se sent defraudat per la poca utilitat del vot en blanc o l'abstenció i busca una manera de fer present el seu descontentament no només el dia de la votació sinó durant tota la legislatura. Aquesta opció no sempre és possible perquè depèn, naturalment, de que algun partit insubmís es presenti als comicis. Un exemple d'aquest tipus de partit són els Ciudadanos en blanco, que a Catalunya es presenten en coalició amb Escons en blanc, i que han anat creixent en els últims anys. Votar aquesta opció representa reduir el nombre d'escons dels partits majoritaris (en cas de ser escollits). A la pràctica, però, la seva utilitat es veu limitada pel fet que no exerceixen en cap votació ni a favor ni en contra, i per tant les proporcions dels altres partits segueixen sent les mateixes. En una cambra de 100 escons, per exemple, la majoria absoluta és de 51. Si hi ha 10 escons insubmisos els partits grans perdran 10 escons i els serà més difícil arribar als 51 vots per tirar endavant alguna proposta sense que ningú s'hi pugui oposar, però com que a la pràctica els escons buits no voten en contra, la nova majoria absoluta serà de 46 escons (la meitat més 1 dels 90 escons plens). Així doncs, a la pràctica només serveix per denunciar a cada ple la disconformitat d'un grup de votants amb el sistema tradicional de partits quan surten escons buits a les imatges i algú recorda a què es deuen.

Vot a un partit "no polític". A banda dels partits tradicionals (siguin majoritaris o no, tinguin representació política o no) hi ha partits que es presenten a les eleccions amb la intenció de recollir el vot de càstig dels ciutadans descontents sense tenir cap tipus de programa polític. Sovint estan formats per personatges famosos de la televisió, esportistes, humoristes, etc. A la pràctica, en cas de ser escollits, probablement tindran un comportament semblant al d'un escó insubmís: exercir la crítica del sistema polític convertint els seus parlaments en un espectacle. El problema és que, a diferència dels escons en blanc, aquests sí que hi van, i cap dels seus electors no té ni idea de quina és la seva ideologia ni de què votaran en cada cas, cosa que no deixa de ser perillós. Els partits tradicionals, més o menys, tothom sap què en pensen de cada tema (fins i tot quan el que pensen i fan no té res a veure amb el que expressen en el seu programa electoral). Aquest problema es dóna també en partits que només es posicionen en un tema concret: a favor (o en contra) de la legalització de la marihuana, de les curses de braus, etc. Què votaran en la resta de temes?

Totes aquestes opcions són absolutament dignes com a expressió de la queixa cap a un sistema profundament injust. Naturalment, a banda d'aquests camins per canalitzar la ràbia electoral n'hi ha un altre que acostuma a ser molt més efectiu: anar a votar i votar per un partit que canviï les coses. És evident que el sistema democràtic que tenim és molt insuficient, que és molt poc participatiu, que els mecanismes de control que els ciutadans podem exercir sobre els escollits són molt febles i fàcilment eludibles, però també és veritat que no li hem tret tot el suc que se'n pot treure i que la manera més ràpida i fàcil de canviar el que no ens agrada és entrant-hi i participant. La sanitat, l'educació, les pensions, les prestacions d'atur, la llibertat d'expressió, els drets civils o les lleis laborals que tenim, per incompletes i millorables que siguin, les hem aconseguit gràcies a aquest sistema, i menystenir les seves possibilitats és menystenir l'esforç de generacions i generacions de persones que han lluitat per obtenir i consolidar el que tenim. Hi ha altres maneres de canviar el món, i moltes d'elles no passen per la democràcia representativa, però no podem obviar tan fàcilment aquesta possibilitat de canviar coses.
Si votéssim per partits amb ganes de canviar les coses, si anéssim als plens (que ara són buits) i fiscalitzéssim cadascuna de les accions dels nostres representants, si aprofitéssim els (tímids i ocasionals) processos participatius que s'obren per dir-hi la nostra (ara són pràcticament buits) i n'exigíssim més, si ens informéssim amb profunditat de tot el que passa al nostre voltant i ens en creéssim una opinió raonada, les coses podrien ser molt diferents. Indigna't, queixa't, manifesta't i vés a votar.

Fonts:

1. Sistemes electorals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistemes_electorals
2. La fórmula D'Hondt que s'utilitza en molts països per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D%27Hondt
3. Simulador electoral. Càlcul de resultats segons la regla D'Hondt: http://icon.cat/util/eleccions
4. Països on el vot és obligatori: http://es.wikipedia.org/wiki/Sufragio_obligatorio
5. European citizens for a ‘None Of The Above’ option: http://www.cevb.org/?lng=en
6. Ciudadanos en blanco: http://www.ciudadanosenblanco.com/
7. Escons insubmisos/Escons en blanc: http://esconsenblanc.org/

Aigua virtual

La idea que l'aigua és un bé finit i que cal estalviar-la ha anat quallant a poc a poc en les nostres consciències. A molta gent li esgarrifa veure una aixeta que raja sense que ningú no n'aprofiti l'aigua o sentir d'algú que es passa una hora sota la dutxa, però fa uns quants anys això no passava. En aquest sentit, hem fet un pas endavant. Però si cada cop estem més mentalitzats amb l'estalvi d'aigua, com és que el nostre consum no para de créixer? La resposta és senzilla: encara no som prou conscients de les moltes maneres que tenim de malgastar aigua. Dit d'una altra manera, hi ha moltes més maneres de malbaratar aigua, a banda de deixar que s'escapi per l'aixeta.
Si observem un gràfic del consum d'aigua a nivell mundial veurem que la part que pertoca al consum domèstic és molt petita (menys d'un 10%) i que la major part l'utilitza la indústria i sobretot l'agricultura. És a dir, que tot el que fem per estalviar aigua a casa està molt bé, però és només la punta de l'iceberg de l'aigua que realment malbaratem. A banda de l'aigua que s'escapa per l'aixeta hi ha el que es coneix com a aigua virtual: l'aigua que es fa servir per a produir un bé o un servei però que nosaltres no arribem a veure. Tot el que es fabrica o es cultiva necessita aigua per cadascun dels passos de la cadena de producció i pel transport, i aquí és on veritablement gastem milions de metres cúbics d'aigua. Us donarem algunes xifres, però per fer-les més entenedores per comptes de donar-les en metres cúbics les donarem en "minuts d'aixeta oberta", que ens permetrà d'entendre molt millor a què ens estem referint. Per fer-ho, hem tingut en compte que una aixeta normal (sense cap dels molt recomanables mecanismes estalviadors que hi ha al mercat) deixa anar entre 12 i 16 litres per minut, i per tant ens hem quedat amb 14 litres per minut d'aixeta oberta com a mesura estàndard.
I ara, les xifres:
Per obtenir 100 grams de carn de vedella necessitem 10 metres cúbics d'aigua, o el que és el mateix, l'equivalent a deixar durant 714 minuts (12 hores) una aixeta d'aigua oberta; per contra, només calen 145 minuts d'aixeta oberta per obtenir 100 grams d'arròs, 178 per produir 100 grams de llet o 47 minuts d'aixeta oberta per 100 grams de patates.
Per fabricar l'ordinador amb el que estàs llegint aquest post s'ha necessitat l'aigua equivalent a 107 minuts d'aixeta oberta (1.500 litres).
En la fabricació de derivats del plàstic també es fan servir grans quantitats d'aigua: 6 minuts d'aixeta oberta per una ampolla de plàstic d'un litre o 18 minuts per una garrafa de cinc litres.
Per fer uns pantalons texans cal pràcticament l'equivalent a 13 hores d'aixeta oberta, i quasi 5 hores per fer una samarreta de cotó.
Per un cotxe de 1.100 kg caldria deixar una aixeta oberta durant quasi tres setmanes.
Finalment, per fer una casa l'aigua d'una aixeta hauria de rajar durant pràcticament un any.
De tot això en podem treure dues conclusions: la primera és que bona part de l'aigua que consumim no l'arribem a veure mai; la segona és que molta d'aquesta aigua no ve de fonts properes (rius, aqüífers subterranis, etc.) sinó del lloc on s'ha fabricat o cultivat el producte. Això comporta que, a la pràctica, molts països rics estiguem "important" grans quantitats d'aigua del Tercer Món en forma de productes i que sovint aquesta aigua la importem de països amb problemes de sequera. Encara no som prou conscients de la petjada hídrica que produeix el nostre consum.

Fonts:

1. Percentatges de consum d'aigua al món: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2379
2. Aigua virtual: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_virtual
3. Els mecanismes estalviadors d'aigua: http://www.xtec.cat/centres/b7007300/fmarch/EstalviAigua.htm  
4. Les dades sobre consum d'aigua en l'agricultura les hem tret de l'informe de Worldwatch Institute. L'estat del món 2004: http://www.unescocat.org/ca/recursos/publicacions/l-estat-del-mon-2004-la-societat-de-consum
5. L'aigua necessària per fabricar un ordinador: http://www.elpais.com/articulo/internet/fabricar/ordenador/lees/consumieron/1500/litros/agua/elpeputec/20070307elpepunet_4/Tes
6. L'aigua usada en la fabricació de plàstic: http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2008/645/1203807604.html
7. Petjada hídrica: http://www.huellahidrica.org/index.php?page=files/home

Execucions extrajudicials

Al món actualment hi ha 58 països que encara contemplen la pena de mort en la seva legislació, tot i que no tots l'apliquen. A banda, però, alguns estats practiquen el que es coneix com a execucions extrajudicials, és a dir, l'homicidi deliberat d'una persona per part d'un servidor públic sense que la víctima hagi estat jutjada ni condemnada per cap tribunal. Aquest tipus d'acció està considerada com una violació dels drets humans des del punt de vista del dret internacional humanitari, i la major part d'estats democràtics la repudien en les seves legislacions. Però una cosa és el que es diu i una altra el que es fa, com hem pogut veure aquesta setmana amb l'assassinat d'Ossama bin Laden per part del govern dels Estats Units. No és el primer cop que succeeix, i segurament no serà l'últim, però en aquest cas hi ha una diferència important amb la resta d'execucions extrajudicials que s'han comès fins ara: l'aprovació incondicional d'aquest assassinat per la resta de països democràtics i per l'ONU.
Si donem un cop d'ull a alguns casos anteriors veurem que normalment la resta d'estats o bé condemnen l'acció (com en el cas de l’assassinat d’alguns líders antiapartheid a la República de Sud-àfrica), o la justifiquen apel·lant al dret a defensar-se d'un estat contra aquells qui l'ataquen (com en el cas dels assassinats per part del Mossad dels integrants del grup terrorista Setembre Negre, que havien provocat la matança del jocs olímpics de Munic de 1972), o simplement es queden en silenci. 
Aquest cop, però, la major part dels aliats dels EUA han felicitat de forma oficial Obama per l'assassinat, com ha fet el govern espanyol des del web de la Moncloa (no deixa de ser curiós que, en un estat que té una llei que permet il·legalitzar un partit per no condemnar el terrorisme de forma prou enèrgica, el govern aplaudeixi un acte terrorista com el d’aquesta setmana sense que això tingui repercussions judicials). Fins i tot el Consell de Seguretat de l'ONU ha emès un comunicat felicitant els EUA, tot i que precisament les Nacions Unides van redactar, el novembre de 1989, una declaració on  condemnaven aquest tipus d'accions extrajudicials.
Durant els últims dies hem pogut sentir arguments de tota mena defensant aquest assassinat, basant-se quasi sempre en la magnitud de la monstruositat que va perpetrar bin Laden a les torres bessones. Però aquest mai no pot ser un argument vàlid: els criminals, per malvats que siguin, han de ser jutjats i tancats, mai assassinats. Si els estats comencen a venjar-se amb accions terroristes fora del sistema judicial, amb quina autoritat moral podran condemnar més tard un ciutadà que hagi assassinat, per exemple, els assassins de la seva família? La història de la civilització és una història de la justícia contra la llei del Talió, contra la venjança.

Fonts:

1. Països amb pena de mort segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/death-penalty/abolitionist-and-retentionist-countries
2. El dret internacional humanitari: http://www.acnur.org/secciones/index.php?viewCat=272
3. Llistat d'alguns casos coneguts d'execucions extrajudicials: http://en.wikipedia.org/wiki/Category:Extrajudicial_killings
4. L’apartheid a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Apartheid
5. L’operació Còlera de Déu en que el Mossad va cometre execucions extrajudicials: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3lera_de_Dios
6. Felicitació oficial del govern espanyol al dels EUA per l'assassinat de bin Laden: http://www.lamoncloa.gob.es/ServiciosdePrensa/NotasPrensa/Gobierno/2011/020511DeclaracionGobiernoOsama.htm
7. El Consell de Seguretat de l'ONU felicita els EUA: http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/muerte/Bin/Laden/avance/crucial/elpepuint/20110503elpepuint_4/Tes
8. Declaració 44/162 de l'ONU (15 de novembre de 1989) sobre els drets humans en l'administració de justícia: http://www.un.org/spanish/documents/ga/res/44/list44.htm

Els reis són els pares... de qui?

Hi ha tants arguments en contra de la monarquia i són tots tan evidents que costa d'entendre com hi pot haver gent que encara hi estigui a favor (tret dels membres de les famílies reials, naturalment). Una possible explicació d'aquest fenomen és la que donava el periodista Rafael Ramos fa uns anys en un article sobre el casament del príncep Carles d'Anglaterra i Camilla Parker Bowles: "Les monarquies europees se sustenten en tres pilars tradicionals: l'aureola de misteri, l'espiritualitat i la inevitabilitat institucional". A aquestes tres potes n'hi podríem afegir una quarta: representen la unitat nacional, són un símbol del país que governen, un estereotip del ciutadà mitjà amb tots els seus tòpics (positius i negatius). I és que, des de sempre, molts dels estereotips d'un país han traspassat les fronteres gràcies al monarca; la reina Isabel d'Anglaterra, per exemple, representa per a molts estrangers la flegma britànica i tots els tòpics (sovint absurds) que tenim sobre els habitants de l'illa: és la més anglesa de tots els anglesos, de la mateixa manera que el rei Joan Carles és el més espanyol de tots els espanyols.
Cosa que no deixa de ser sorprenent si donem un cop d'ull als seus arbres genealògics. 
La reina Isabel II d'Anglaterra, per exemple, pertany a la casa de Windsor, un nom ben anglès. Però el nom no és gaire antic: prové de l'època de la Primera Guerra Mundial, quan el rei Jordi V, avi de l'actual reina, va canviar el nom de la família (casa de Sachsen-Coburg i Gotha) pel de Windsor. Per què? Perquè sonava massa alemany, i la Primera Guerra Mundial no era el millor moment perquè el nom de la família reial britànica sonés alemany. I per què sonava alemany? Doncs, senzillament, perquè eren una família alemanya, formada de la unió de la casa de Sachsen-Coburg i Gotha amb la de Hannover. Per tant, els reis i reines anglesos són alemanys.
Amb la casa reial espanyola passa una cosa semblant: els Borbons són una família francesa (Felip V era nét de Lluís XIV, el rei Sol francès) que havien substituït l'anterior família reial, que tampoc no era espanyola sinó austríaca. Però no només això: si ens fixem en els avis de Joan Carles I veurem que no són precisament de Múrcia: Alfons XIII (Borbó), Victòria Eugènia de Battenberg (d'una família alemanya que vivia a Anglaterra), Carles de Borbó-Dues Sicílies (emparentat amb els Àustria, els Borbó i la casa de Saxònia, entre d'altres) i Lluïsa d'Orleans (francesa).
Els reis de Suècia pertanyen a la casa de Bernadotte, fundada pel mariscal napoleònic (francès, per tant) Jean Baptiste Bernadotte, que va succeir al rei Carles XIII de Suècia el 1818 quan aquest va morir sense descendència.
En el cas de Noruega, només cal veure qui són els avis del rei Harald V, l'actual rei: Maud de Gales, Carles de Suècia, Ingeborg de Dinamarca i Haakon VII (aquest sí de Noruega, però fill del rei de Dinamarca i la princesa de Suècia).    
A Bèlgica hi regna la casa de Wettin, una família de monarques alemanys de Saxònia; la reina Beatriu I dels Països Baixos té 3 dels 4 avis alemanys; amb la reina Margarita II de Dinamarca n'hi ha prou llegint el seu nom complet per entendre els seus orígens: Margrethe de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i Bernadotte; podríem seguir amb els principats o amb les cases reials dels països que actualment tenen règims republicans (França, Itàlia, Portugal, Grècia, Bulgària, etc.), però ja tenim exemples suficients.
És curiós que, en una Europa on bona part dels seus ciutadans consideren que algú que sigui nét de marroquins (o turcs, o senegalesos) seguirà sent marroquí per més que no hagi visitat mai el Marroc i que ni tan sols els seus pares no hi hagin viscut, tinguem una vara de mesurar tan diferent amb els nostres monarques, a qui considerem els representants més autòctons del país.

Sobrevivim gràcies als vegetarians

Hi pot haver molts motius per ser vegetarià (i molts per no ser-ho), però en tot cas avui no volem parlar dels arguments que mouen algú a fer-se vegetarià sinó del que passa amb els centenars de milions de persones que són "vegetarians a la força", és a dir, que tenen una dieta sense proteïnes d'origen animal (o amb molt poques) perquè no tenen accés a la carn.
La producció de carn és més costosa (en diners i en superfície) que la producció d'hortalisses o de gra perquè els animals necessiten menjar grans quantitats de vegetals per cada quilogram de carn que se'n pot aprofitar. Això ha fet que, des que vam deixar de ser caçadors-recolectors, menjar carn sigui un luxe al qual no tothom hi té accés.
La FAO va anunciar el 2002 que el nivell de producció actual d'aliments serviria per cobrir les necessitats de tota la població mundial i encara hi hauria un excedent del 10%, però és evident que alguna cosa falla perquè bona part de la població mundial passa gana. Com pot ser? Doncs perquè una part important dels aliments que produïm els destinem a altres coses, com ara fer biocombustibles o alimentar bestiar.
A Occident tenim una dieta molt rica en carn i aliments no bàsics, i aquesta dieta demana grans quantitats de sòl agrícola. Concretament, la dieta que porta un occidental no vegetarià suposa unes necessitats de 4.000 m2 de sòl cultivable per càpita. Per contra, una dieta vegetariana basada en cultius intensius només necessita entre 700 i 800 m2 de sòl per càpita. Actualment, la major part de la població mundial no té accés a una dieta "a la occidental", i això ens ha permès seguir alimentant-nos així: si tots els habitants del planeta necessitéssim 4.000m2 de sòl agrícola per càpita per alimentar-nos no en tindríem prou amb un sol planeta. Però què passarà el dia en què la fam desaparegui, la pobresa es redueixi i la resta del planeta reclami el seu dret a alimentar-se com ens alimentem nosaltres? Naturalment, serà insostenible. Només hi ha dues possibilitats: o reduïm el nostre consum o seguim amb la dieta actual obligant a la resta a passar gana. La primera possibilitat no és tan extrema com pugui semblar, ni obliga a abandonar completament els nostres hàbits carnívors: la FAO calcula que n'hi hauria prou amb una dieta equilibrada, amb un 30% de proteïnes d'origen animal (sobretot làctics, ous, aviram i porc), amb un cultiu moderadament intensiu i 2.500kcal per càpita (que és una mica més del que recomana l'OMS) per alimentar 10.000 milions de persones sense augmentar la superfície cultivada que hi ha ara. Amb aquest tipus de dieta només farien falta 1.500m2 de sòl cultivable per càpita: pràcticament una tercera part del que consumim actualment a Occident.
Tampoc no es tracta d'un canvi tan radical en la nostra alimentació, i suposaria una millora en les condicions de vida de milions de persones. No podem seguir consumint la quantitat ingent de carn que consumim actualment perquè no surten els números; podem començar a fer canvis en les nostres vides i les nostres dietes a poc a poc o seguir donant l'esquena al problema un parell de generacions més, però al final no tindrem més remei que actuar. Com deia Gandhi, cal viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure.

Fonts:

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Post de Donant Dades sobre la fam: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Web de l'OMS: http://www.who.int/es/
4. La frase de Gandhi: http://www.amnistiacatalunya.org/edu/pelis/dudh/cat/gandhi.html

D'on és la teva rosa de Sant Jordi?

Fa mil·lennis que els humans apreciem la bellesa de les flors i és per això que en la majoria de cultures regalar flors és un acte molt apreciat i amb un fort contingut simbòlic. A Catalunya, per exemple, el 23 d'abril, diada de Sant Jordi, hi ha la tradició de regalar una rosa: el 2010 se'n van regalar sis milions només en aquell dia. 
D'on surten, totes aquestes roses? En el cas de Sant Jordi, el 82% de les roses són importades, principalment de Colòmbia, Equador i Kenia. És probable que els percentatges en la resta de festes on es regalen flors no siguin molt diferents.
Sabem que vivim en un món globalitzat i que les matèries primeres d'un país es transformen en un altre que està a l'altra punta del planeta per anar-los a vendre en un tercer. Però això té un preu i sovint no en som prou conscients. Fixem-nos en les roses de Sant Jordi; el fet que siguin cultivades a l'altra punta de món comporta una sèrie d'inconvenients:

Inconvenients ecològics: naturalment, transportar les flors d'un país a l'altre suposa una despesa de combustible important, sobretot si tenim en compte que les roses fresques viatgen en avió. Però, a més, com que s'han de mantenir en bon estat durant tot el viatge sovint són tractades amb pesticides i agrotòxics que contaminen les aigües i la terra on es cultiven.
Inconvenients laborals: els desmesurats costos del transport fan que aquestes flors, perquè siguin competitives als mercats internacionals, siguin cultivades per treballadors explotats en condicions laborals pèssimes.
Inconvenients per a l'agricultura local: els monocultius de flors (o de qualsevol altra cosa) acostumen a arrasar la resta de l'agricultura local, cosa que obliga els agricultors a comprar el menjar fora per comptes de cultivar-lo ells. Els monocultius mai no han tret cap agricultor de la pobresa, al contrari.

Hem de deixar de regalar-nos flors? No. Regala roses si vols, però assegura't que les han cultivat els agricultors d'allà on vius.

Fonts:

1. Diada de Sant Jordi: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_de_Sant_Jordi
2. Sis milions de roses l'any 2010: http://www.3cat24.cat/noticia/629765/catalunya/Els-floristes-catalans-esperen-vendre-6-milions-de-roses-aquest-Sant-Jordi-un-10-mes
3. Article de Veterinaris Sense Fronteres sobre les roses de Sant Jordi: http://www.veterinariossinfronteras.org/news/2010/04/22/0002

Dofins en llauna

La tonyina és un dels peixos més consumits arreu del món, sobretot en llauna. Només al Regne Unit, el 2006 es van consumir 700 milions de llaunes de tonyina. Per pescar tantes tonyines s'utilitzen mètodes molt agressius que discriminen poc el que agafen: es calcula que, de cada deu quilograms de captura, un pertany a altres espècies (tortugues, taurons, dofins i rajades) o a tonyines massa joves per ser pescades. 
Des dels anys 80, associacions com Greenpeace i l'Institut Earth Island lluiten per conscienciar l'opinió pública sobre la salvatjada que suposa aquest tipus de pesca. La simpatia que desperten els dofins a tot el món ha dotat de cert èxit aquestes campanyes, i actualment existeixen un sèrie de segells anomenats Dolphin Safe que destaquen aquelles empreses que no capturen dofins durant la pesca de la tonyina, tot i que hi ha molts dubtes sobre els mètodes emprats per certificar-ho. A més, aquests segells no diuen res de tortugues, taurons i rajades, per exemple.
Tot i que és una pràctica interessant, no n'hi ha prou amb aquest segell per controlar l'espectacular impacte ecològic de la pesca de la tonyina. Per anar bé, hauríem de regular millor els mètodes de pesca, evitant els que són absolutament insostenibles. Però no n'hi ha prou amb això: hem de reduir el consum de tonyina i de proteïnes d'origen animal en general si volem seguir alimentant-nos tots. Senzillament, no és possible basar l'alimentació de 7.000 milions de persones en proteïnes d'origen animal.

Fonts:

1. Article de Greenpeace de 2008 sobre la pesca de la tonyina: http://www.greenpeace.org/raw/content/usa/press-center/reports4/canned-tuna-s-hidden-catch.pdf
2. El segell Dolphin Safe: http://en.wikipedia.org/wiki/Dolphin_safe_label
3. Llistat d'empreses per països que tenen el segell Dolphin Safe: http://www.earthisland.org/dolphinSafeTuna/DolphinSafeCanners.html

El sufragi femení a Occident

Quan es parla del sufragi femení sempre se citen països com l'Aràbia Saudita o Brunei, on les dones no poden votar. És veritat, hi ha països en què les dones no poden participar en cap tipus d'elecció, i això és repugnant (hi ha un munt de països en què no hi poden participar ni homes ni dones, però això ho deixarem per un altre post). Però també és veritat que sovint es parla d'aquests països com si, democràticament parlant, estiguessin a anys llum de nosaltres. I potser cal donar un cop d'ull al sufragi femení de les democràcies occidentals per veure que, de fet, no és una cosa tan antiga i arrelada com ens sembla.
Per començar, només hi ha tres països (Nova Zelanda, Austràlia i Finlàndia) on les dones faci més d'un segle que poden votar. I no massa més d'un segle: a Nova Zelanda van poder votar des de 1893, però no es podien presentar per ser escollides. No és fins al 1902 a Austràlia del sud i el 1903 a Tasmània que les dones poden participar activament en unes eleccions per primera vegada. La resta de democràcies occidentals s'hi van anar afegint més tard; entre els últims, Liechtenstein, que va acceptar el vot femení el 1984 i Suïssa, que va atorgar el vot a les dones el 1971, després que el 1959 una votació popular tombés, amb dos terços dels electors masculins en contra, una llei de l'any anterior que permetia votar a les dones.
Alguns d'aquests països, a més, fan una mica de trampes a l'hora de parlar del seu passat democràtic: els EUA i Sud-àfrica van legalitzar el vot de les dones el 1920 i 1930 respectivament, però fins el 1965 als EUA i el 1994 a Sud-àfrica només podien votar els blancs; a Espanya el sufragi femení es va regularitzar el 1931 (durant un dels dos brevíssims períodes de la història del país en què no ha governat un rei o un dictador), però després vam estar quasi 40 anys sense que ningú no pogués exercir aquest dret.
És evident que la carrera per la democràcia no va a la mateixa velocitat a tot el món, però és una il·lusió pretendre que les distàncies són més grans del que realment són. Encara ens queda molt camí per fer per poder-nos considerar països plenament democràtics, tant pel que fa a la profunditat de les actituds democràtiques com per la seva universalitat: sentim vergonya quan pensem que, al nostre país, no fa gaire les dones no tenien dret a vot, però  ¿sentirem algun dia vergonya en el futur quan recordem que el 2011 els immigrants no tenien dret a vot tot i formar part de la societat exactament igual que la resta? 

Fonts: 

1. El vot femení a l'Aràbia Saudita: http://au.news.yahoo.com/thewest/a/-/world/9090933/no-votes-for-women-in-saudi-municipal-elections/
2. Llista de països amb sufragi femení per ordre d'aprovació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sufragi_femen%C3%AD#Llista_comparativa_de_pa.C3.AFsos_amb_sufragi_femen.C3.AD_.28per_ordre_d.27aprovaci.C3.B3.29
3. El vot de les dones a Suïssa: http://www.swissworld.org/es/poblacion/mujeres/sufragio_femenino/

Suspesa però no abolida

El passat 9 de març es va celebrar el desè aniversari de la publicació d'un Reial Decret que avançava la suspensió del servei militar obligatori a Espanya. Per commemorar-ho, l'Estat va celebrar un acte on hi havia la cúpula militar completa i que va tenir més d'homenatge a la mili que de celebració de la seva suspensió, amb personatges com Butragueño i Cándido Méndez explicant anècdotes i bons records.
Per què hem fet servir dues vegades la paraula suspensió, i no supressió o abolició? Doncs perquè al decret queda ben clar: la mili està suspesa, no abolida. A la Constitució segueix dient que "els espanyols tenen el deure de defensar Espanya", i mentre no es canviï el text, seguirà vigent. Ens hem de preocupar o és una exageració? Es pot pensar el que es vulgui, però la mili no està abolida i podria tornar en cas de "necessitat".
Una cosa semblant passa amb la pena de mort, que la Constitució, a l'article 15, diu que "queda abolida excepte el que puguin disposar les lleis penals militars en cas de guerra". La veritat és que, segons la Llei orgànica 11/1995, la pena de mort (fins i tot en cas de guerra) ha quedat definitivament abolida des de fa 16 anys, però l'article 15 de la Constitució no s'ha tocat. Potser ja tocaria, no?

Fonts:

1. El Reial Decret 247/2001 que suspèn el servei militar obligatori: http://www.belt.es/legislacion/vigente/segu_col/text_bas/rd_247_2001.pdf
2. L'acte de commemoració: http://www.diariosur.es/20110309/mas-actualidad/espana/diez-anos-mili-201103090141.html
3. La constitució espanyola: http://www.parlament.cat/activitat/constitucio.pdf
4. Llei orgànica 11/1995 que aboleix la pena de mort en temps de guerra: http://www.boe.es/boe/dias/1995/11/28/pdfs/A34269-34270.pdf
5. Article d'Amnistia Internacional sobre la pena de mort a Espanya: http://www.es.amnesty.org/temas/pena-de-muerte/espana-y-la-pena-de-muerte/

115 mil·límetres de perímetre

Associem les imatges de nens amb malnutrició aguda severa (SAM, per les seves sigles en anglès) amb els països africans, però de fam infantil n'hi ha a molts altres països i en alguns casos fins i tot està més estesa que a l'Àfrica. A l'Índia, per exemple, el 6,4% dels menors de cinc anys pateixen SAM, més del doble que a l'Àfrica, on són un 3%. Dit en percentatges la xifra pot semblar baixa, però un 6,4% dels menors de cinc anys de l'Índia suposen més de 8 milions de nens malnodrits; i a aquests cal sumar la resta dels nens que, tot i que menys severa, també  pateixen fam i malalties associades a la fam.
Per saber el grau de malnutrició que pateix un nen s'utilitzen diversos criteris, i un dels més freqüents és mesurar el perímetre de l'avantbraç: es considera que un nen pateix SAM quan fa menys de 115 mil·límetres de perímetre. Es fa difícil d'imaginar: en la imatge podeu veure unes quantes coses que també fan uns 115 mil·límetres de perímetre.
Sabem que tenim els mitjans suficients per eradicar la fam al món, i que per tant el que cal només és voluntat política: posar aquest problema a dalt de tot de les llistes de prioritats dels governs, al costat de l'educació universal. En el cas concret de la SAM caldria, a més, que els governs com el de l'Índia la reconeguessin com una malaltia que pot ser combatuda amb un tractament específic, i així podríem abordar-la amb campanyes com la de la malària o la tuberculosi i no deixar-la en mans de comissions d'estudi del Banc Mundial. Amb els recursos que tenim avui en dia, qualsevol mort per culpa de la fam que es produeix al nostre planeta hauria de ser considerada com un assassinat.
(Abans d'acusar-nos de radicals, tingueu en compte que l'última frase és de Jean Ziegler, un peix gros de l'ONU i antic membre del parlament federal suís).

Fonts:

1. Journal of the Indian Academy of Pediatrics. Nº8 volume 47 august 2010. Número especial: Severe Acute Malnutrition-UNICEF: http://www.indianpediatrics.net/aug2010/current.htm
2. Post de Donant Dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Qui és Jean Ziegler: http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Ziegler

Estrangers i immigrants

Si donem un cop d'ull als mitjans de comunicació (siguin de la tendència que siguin) queda clar que les persones que viuen al nostre país però han nascut en un altre lloc poden ser de dos tipus: estrangers o immigrants. Quan es parla de marroquins, equatorians o senegalesos, per exemple, no són mai estrangers, són immigrants. I quan es parla de francesos, australians o japonesos no són mai immigrants, són estrangers. Només hi ha una possibilitat que els qui provenen de països pobres es converteixin en estrangers: que siguin milionaris. Els futbolistes, naturalment, pertanyen als estrangers sempre que juguin a primera divisió.
Si ens fixem en les lleis que afecten al col·lectiu (o als dos col·lectius, per ser més exactes), veurem que aquesta discriminació es dóna des de la mateixa frontera. Segons un Decret publicat l'11 de maig del 2007, els estrangers que vulguin entrar al país han d'acreditar que disposen d'una quantitat mínima diària de diners per fer front a les seves despeses. El més graciós (per dir-ho d'alguna manera) és que el decret estipula que aquesta quantitat ha de ser com a mínim del 10% del salari mínim interprofessional per a cada dia d'estada. Dit d'una altra manera: si el salari mínim a Espanya l'any 2011 és de 641,40€ mensuals, els estrangers que vulguin entrar hauran d'acreditar que disposen de 64,14€ per persona i dia. Al mes, són 1924,20€. I si es tracta d'una família de 4 membres, necessitaran 256,56€ diaris, que al mes són 7696,80€.
Desconec l'estat de les finances dels lectors de Donant Dades, però com diu el periodista Javier Galparsoro, a la majoria dels qui vivim aquí no ens deixarien entrar si ens apliquessin aquesta llei.

Fonts:

1. Decret de l'11 de maig de 2007 sobre els mitjans econòmics que han d'acreditar els estrangers per entrar a Espanya: http://www.boe.es/boe/dias/2007/05/11/pdfs/A20390-20391.pdf
2. El Salari Mínim Interprofessional del 2011: http://www.ceo.es/pdf/es/ultima-hora/SMI.pdf
3. Article de Javier Galparsoro a Periodismo humano sobre el decret: http://conpapeles.periodismohumano.com/2010/05/10/algunos-espanoles-tendriamos-que-irnos/

 

Córrer més per arribar abans?

Aquesta setmana entra en vigor un paquet de 20 mesures que el govern espanyol ha aprovat per tal d'estalviar combustible, com ara abaratir un 5% el preu dels trens de rodalies i mitja distància, reduir la il·luminació de les carreteres i baixar el límit de velocitat en les autovies i autopistes de l'estat dels 120 km/h als 110 km/h. Aquesta última mesura durarà quatre mesos i a partir del 30 de juny s'estudiarà si s'amplia o es suspèn. Com sempre que s'aprova una llei que pot ser considerada restrictiva (i totes ho poden ser), les reaccions en contra no s'han fet esperar, sovint amb arguments força demagògics: es critiquen els 250.000€ que costarà la nova senyalització de les carreteres (sense dir enlloc que aquests diners són un 0,01% dels 2.300 milions d'euros anuals que suposarà l'estalvi d'importacions energètiques), es diu que les mesures no serveixen per a res si són transitòries, etc. L'argument estrella, però, el que més es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies a la barra del bar, és que baixar el límit de velocitat a 110 km/h ens farà perdre molt de temps. Contra aquest argument sembla que no hi ha discussió possible, que el temps que passarem al cotxe augmentarà inevitablement. Doncs bé, n'hi ha prou amb agafar una calculadora (com han fet els de Greenpeace) per veure que no té perquè ser així: si recorres una distància de 80 km a 110 km/h per comptes de 120 km/h només perdràs 3 minuts i mig. Si la distància és de 100 km, perdràs una mica menys de cinc minuts. Fins i tot aquells que han de recórrer llargues distàncies ho notaran poc: en 300 km hi ha una diferència de 14 minuts.
Per contra, i com que el consum creix exponencialment amb la velocitat, viatjar a 110km/h ens permetrà reduir el consum fins a 2 litres cada 100 km. Menys diners, menys petroli consumit, menys contaminació.
Per últim, un altre argument que hem escoltat aquests dies: és una mesura de país de pandereta. Contra això, l'única resposta possible és recordar el nom d'altres països de pandereta que també han fixat el límit a 110 km/h: Suècia, Dinamarca, Irlanda o el Regne Unit.

Fonts:

1. La limitació de 110 km/h: http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/375398-lestat-rebaixa-a-110-kmh-la-velocitat-maxima-a-les-autovies-i-autopistes.html
2. Atacs contra la llei: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/02/25/espana/1298657509.html
3. Els números de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/110-o-120-kmh-en-las-autopistas/blog/33488?utm_source=facebook&utm_medium=social_network&utm_term=km&utm_content=transporte&utm_campaign=cambio+climatico
4. Article sobre l'estalvi energètic: http://ecomovilidad.net/barcelona/es/castellano-consideraciones-sobre-la-limitacion-de-110-kmh
 

 

Els nens del carrer

Segons la Unicef, al món hi ha més de 100 milions de nens del carrer, i aquesta és una xifra que no varia des de fa més de 20 anys. Es considera nen del carrer tot aquell menor de 18 anys que viu sense llar i sense la protecció i l'atenció d'algun familiar. A Amèrica Llatina, el continent on n'hi ha més, n'hi ha 40 milions. D'aquests 40 milions de nens i nenes del carrer que viuen a Amèrica Llatina, Unicef calcula que més de la meitat inhalen cola industrial, l'única droga que poden aconseguir. Són els clients d'un negoci que mou molts diners: cada mes consumeixen 77 milions de litres de cola.
La xifra és espantosa, però encara ho és més si ens parem a pensar quants són 20 milions de nens. A Espanya, en total, hi ha 8 milions de menors (8.290.639 segons el cens del 2010); a França, 13 milions (13.662.000 el 2008 segons la Unicef). Doncs bé, és com si tots els menors de  França i Espanya, des dels nadons fins als adolescents de 17 anys, inhalessin cola industrial.

Fonts:

1. Unicef: http://www.unicef.es
2. Web de Consortium for Street Children, una xarxa internacional que es dedica a fomentar els drets dels nens del carrer: http://www.streetchildren.org.uk
3. Institut Nacional d'Estadística: www.ine.es
4. Estadístiques de França: http://www.unicef.org/spanish/infobycountry/france_statistics.html#63
  

Més clar que l'aigua

És evident que beure aigua de l'aixeta (o de la font, si tenim sort) és molt millor que beure aigua embotellada, com a mínim pel que fa a la conservació del medi ambient. Però... per què? I fins a quin punt? Per respondre a aquesta pregunta hem agrupat unes quantes dades sobre l'aigua embotellada en quatre arguments, que hem anomenat "les quatre P": Preu, Plàstic, Ports i Pèrdues (una mica agafades Pels Pèls, tot s'ha de dir). A banda d'aquests quatre, hi ha qui argumenta que moltes aigües embotellades poden tenir algun efecte nociu per la salut, però no he trobat cap dada que em convencés... i a més no comença amb P.

Preu. L'aigua embotellada és més cara; algunes vegades, fins a 10.000 vegades més cara que la de l'aixeta. Però una cosa així és difícil de calcular, perquè no hi ha dues marques d'aigua embotellada que valguin el mateix, i l'aigua de l'aixeta varia molt el preu no només depenent de la zona del món sinó també del consum que en faci cada casa. Per fer-nos-en una idea, he agafat l'última factura d'aigua de casa meva, he tret la calculadora i he vist que, per cada litre d'aigua, pago 0,0004657€. O dit d'una altra manera: cada 2.147 litres d'aigua em costen 1€. A partir d'aquí, que cadascú vagi a mirar preus d'aigua embotellada on vulgui: és molt cara.

Plàstic. El formidable augment del preu no només respon als beneficis del comerciant: posar  l'aigua en ampolles costa diners. Però el principal problema dels envasos no és aquest, sinó el munt de plàstic i vidre que es necessita per fer-los. Cada any fem servir 17 milions de barrils de petroli per fabricar ampolles, que és el petroli necessari per moure un milió de cotxes durant un any. A  més, només una de cada cinc ampolles de plàstic es recicla.

Ports. L'impacte ambiental i la despesa en petroli i diners augmenta si tenim en compte que cal transportar el petroli per fer ampolles des dels pous fins a les fàbriques, que després cal portar els envasos fins a les plantes embotelladores, i que un cop plens cal portar-los a les botigues i d'aquí cap a casa. Una ampolla que es begui a Barcelona pot haver estat fabricada amb petroli del golf Pèrsic o del Brasil, fabricada al sud-est asiàtic, omplerta d'aigua al Pirineu o a Sierra Nevada i transportada a Barcelona per ser consumida. 

Pèrdues. El procés d'envasar l'aigua comporta grans pèrdues de líquid, sobretot si tenim en compte no només l'aigua que es perd des de l'aqüífer fins l'ampolla (que és d'entre 3 i 5 litres per litre embotellat) sinó també la necessària per fabricar el plàstic, per extreure i refinar el petroli, per fabricar l'acer dels camions i els vaixells, per reciclar les ampolles, etc. És impossible fer aquest càlcul perquè hi ha massa variants, però tinguem present una dada: per fer l'acer necessari per fabricar un cotxe calen 177.000 litres d'aigua.

La major part de l'aigua que gastem els humans no és per beure, sinó per construir, regar els camps i engreixar el bestiar. Però això no vol dir que l'aigua que bevem no tingui un impacte en el planeta, i si aquesta aigua és embotellada, l'impacte és molt superior. Una última dada: al món, cada any consumim 200.000 milions de litres d'aigua embotellada, 5.500 dels quals ens els bevem a Espanya.
Així doncs, molt millor si la cervesa la bevem de barril  i l'aigua de l'aixeta (amb filtre, si cal). I si compres aigua embotellada, com a mínim que sigui en ampolles grans o garrafes, així utilitzes menys plàstic.

Fonts:  

Hi ha moltes webs amb dades sobre l'aigua embotellada, algunes més serioses i d'altres menys. Aquí podeu veure algunes webs sobre el tema: 

1. http://eco.microsiervos.com/agua/datos-agua-embotellada.html
2. http://www.bottledwaterblues.com/bottled_water_facts.php
3. http://www.rebelion.org/noticia.php?id=54462
4. http://www.gisngeo.com/water/cat.php
5. http://www.techeblog.com/index.php/tech-gadget/bottled-water-facts
6. http://www.acsmedioambiente.com/hechos_de_agua4.htm
7. Post de Donant Dades sobre la cervesa embotellada: http://www.donantdades.com/2011/01/cervesa-dampolla-o-cervesa-de-barril.html

Selves de bastonets

Fa més de tres mil·lennis que en algunes zones d'Àsia es menja amb bastonets, i des de fa un temps, amb l'expansió de les cuines asiàtiques per la resta del planeta, es pot veure aquest tipus d'utensilis a qualsevol racó del món. De bastonets n'hi ha de plàstic, de metall i de fusta i, com els coberts occidentals, poden ser reutilitzables o d'un sol ús. Els més nombrosos són els bastonets de fusta, que normalment se solen llençar després de l'àpat.
Fa unes setmanes, Greenpeace va dur a terme una campanya a la Xina perquè els seus habitants deixin d'utilitzar aquest tipus de bastonets i es passin als reutilitzables. Exageració? Si fem quatre números veurem que no, ni molt menys.
Només a la Xina l'any 2009 es van fabricar 57.000 milions de parells de bastonets de fusta d'un sol ús. Comptant que la població del país és de més de 1.300 milions de persones, això vol dir que cada habitant va llençar una mitjana de 43 parells de bastonets l'any, quasi un parell per setmana. Són molts bastonets, i és molta la fusta necessària per fabricar-los: exactament, 3,8 milions d'arbres. I això pel que fa a la Xina; a la resta del món també usem grans quantitats de bastonets de fusta que, un cop utilitzats, van a parar a les escombraries. No és la fi del món, però potser ens ho podríem estalviar per ajudar a frenar la desforestació del planeta, que actualment és d'uns 130.000 km2 anuals, una superfície com la de Grècia.   

Fonts:

1. Campanya de Greenpeace a la Xina: http://www.greenpeace.org/eastasia/news/chopsticks-trees
2. Vídeo sobre la campanya: http://www.youtube.com/watch?v=diP-tjkuZmw
3. Desforestació del planeta: http://www.greenfacts.org/es/recursos-forestales/l-2/2-importancia-deforestacion.htm

A Mallorca en bicicleta

El mar d'Aral, situat a l'Àsia Central, ha patit en els últims anys una de les catàstrofes ecològiques més importants de la història de la humanitat. Des que als anys 60 la Unió Soviètica desviés la major part de l'aigua dels rius que hi arribaven per regar cultius (l'Amudarja i el Syrdarja, antigament coneguts com a Oxus i Laxartes, on Alexandre el Gran va abeurar els seus cavalls molts segles enrere), el mar s'ha anat assecant. S'ha assecat tant que, el 1987, es va partir en dos. La seva superfície ha passat dels 68.000 km2 que tenia originalment als 26.687 km2 del 1993 i als 17.160 km2 del 2004, una quarta part del que ocupava un segle abans. Actualment, el mar d'Aral és un conjunt de petits llacs salats. Les ciutats de la costa han quedat desertes; centenars de barques i vaixells descansen sobre la sorra; l'aigua cada cop és més salada i ha passat de 10 grams de sal per litre a 45; els vents de l'estepa s'emporten la crosta de sal que queda quan s'evapora l'aigua i ajuden a desertitzar les terres que envolten el mar...
Per fer-nos una idea podem veure vídeos i fotos de la catàstrofe, però sovint aquestes coses ens queden lluny i no ens les arribem a imaginar. La millor manera, en aquests casos, és extrapolar-ho al mar que tenim al costat i que coneixem bé. Què passaria si el Mediterrani s'assequés en la mateixa proporció? Doncs que es reduiria dels 2.510.000 de km2 de l'actualitat a només 633.405 km2. Per si es fa difícil d'imaginar, hem retocat una imatge del Google Maps per poder-ho entendre. No és més que una aproximació artística, però ens pot servir per fer-nos una idea del que passa al mar d'Aral.

Fonts:

1. El mar d'Aral: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_d%27Aral
2. Localització del mar d'Aral: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=aral+sea&sll=40.396764, 3.713379&sspn=4.852408,14.128418&ie=UTF8&hq=&hnear=Mar+d%27Aral&ll=45.644768,56.381836&spn=4.454796,22.5&t=h&z=6
3. Fotografia aèria del mar d'Aral el 1989 i el 2003: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnix6CjUstiw88lfFZMUA5gVHU2Ju-WMnuARodivjUSIFEKgGmXb2TWr6ll2vHQRHo7pES5kPHGhSYjHfYaOFg2DiZrNqBVRFd5KZEcEd3O7CDmBAlINBXMSXEftT8O2NQrAOwF1CjnLoa/s400/mar+aral+1.jpg
4. Fotografia aèria del 2004: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/95/Aral_Sea_1989-2008.jpg
5. Vídeo sobre la catàstrofe del mar d'Aral: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&feature=related&hl=es&v=2hu0Hr9eS_g
  

Els vampirs i les matemàtiques

Els vampirs estan de moda. De fet, sempre ho han estat, com a mínim durant els últims 200 anys. Se'n fan llibres, pel·lícules i còmics; són un fenomen com els extraterrestres, els dracs o els superherois, una icona de la nostra civilització. El problema és que hi ha gent que creu que existeixen realment, o com a mínim no ho descarten. En casos com aquests, el millor és fer quatre números. Som-hi.
No sabem des de quan hi ha vampirs; alguns llibres i pel·lícules insinuen que en temps dels faraons ja n'hi havia, però per ser conservadors anirem a èpoques molt més recents: totes les llegendes estan d'acord en acceptar que a l'edat mitjana els castells perduts enmig de boscos centreeuropeus n'eren plens. Posem el 1200 com a any de naixement del primer vampir, una data molt tardana, perquè ningú no es queixi. Bé, al 1200 tenim el nostre primer vampir, volant de nit per sobre els nostres caps buscant un coll fresc per sopar. Segons la majoria de llegendes, quan un vampir mossega algú i es beu la seva sang, aquest mor i es converteix en vampir. El que no sabem és cada quan ha de menjar: cada nit, cada setmana, cada lluna plena? Seguim sent molt conservadors: imaginem que un vampir en té prou amb menjar un cop l'any, una xifra molt allunyada dels tres àpats diaris que necessitem la resta d'homínids per funcionar. Durant el primer any, el 1200, el nostre immortal vampir caça una víctima, se la beu i la converteix en vampir, o sigui que l'1 de gener del 1201 ja són dos vampirs que terroritzen la humanitat. Al cap d'un any ja seran 4, perquè se suposa que tots dos han de menjar per poder sobreviure. El 1204 seran 8, el 1205 seran 16, el 1206 seran 32. Cada any es multiplicarà per dos el nombre de vampirs, i cap al 1225, un quart de segle després, aquesta progressió exponencial haurà arribat als 16 milions de vampirs sobre una població total al planeta d'uns 450 milions d'habitants. Seguim. Nou anys més tard, el 1234, la població vampírica hauria arribat als 8.000 milions d'individus, un nombre superior als habitants que té el planeta a l'inici del segle XXI. Si seguíssim fins a l'actualitat, necessitaríem un bon ordinador per calcular-ho, i ens sortiria un nombre molt superior al de tots els grans de sorra del planeta junts. Amb aquestes dades queda clar que l'espècie vampírica és absolutament insostenible (encara més que la nostra), i això que no hem calculat què passaria si sopessin cada nit. Tenint en compte, tal com vam dir la setmana passada, que encara no hem aconseguit crear sang de forma artificial, els vampirs ho tenen bastant malament per existir. I és que som el que mengem.

 Ara, després de publicar aquest text contra els vampirs, aniré a posar unes cabeces d'all a la porta per si algun s'ho ha pres malament...

Fonts:

1. Una de les principals fonts clàssiques sobre vampirisme (en francès): http://books.google.com.co/books?id=uXAAAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
2. La progressió exponencial: http://www.coyotes.es/ajedrez/imagenes/tablaGrande.gif
3. La donació de sang: http://www.donantdades.com/2011/01/que-corri-la-sang.html