Esperant els diamants sintètics

Hi ha poques coses tan estúpides com gastar una petita fortuna comprant un diamant. Qui hagi entrat alguna vegada a una botiga de minerals i gemmes haurà vist que, pel preu d'una entrada de cine, pot comprar pedres tan boniques com els diamants. Pedres que, com el diamant, són temporals i es destrueixen fàcilment amb l'escalfor. I és que, tot i el que digui la publicitat, un diamant no és per sempre, i a més la seva bellesa està sobrevalorada. Però això és una opinió, i per tant, va a gustos. Com diu aquell acudit:

- Mira, una pedra preciosa!

- Però què dius! Si és un maó!

- Doncs a mi m'agrada...

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però ha de ser conscient que les seves accions com a consumidor no són neutres. El comerç de diamants és un dels factors més importants a l'hora de prolongar les guerres i conflictes en diversos països africans, i comprar diamants provinents d'aquest comerç és ajudar a finançar la guerra. L'1 de desembre del 2000, l'Assemblea General de l'ONU va reconèixer que els diamants en zones de conflicte serveixen per eternitzar les guerres en països com Angola o Sierra Leone, i des de llavors és un tema que apareix sovint als mitjans i fins i tot s'ha tractat en una pel·lícula  de Hollywood: Diamant de sang. Lluitar contra això és difícil, tot i que hi ha iniciatives molt lloables, com els intents d'exigir certificats de procedència a les empreses. El problema és que algunes d'aquestes empreses, com la sud-africana De Beers, la més important del món (i responsable de l'eslògan "un diamant és per sempre"), tenen tants interessos en aquests diamants barats que no només no fan res per evitar-ho sinó que sovint són els principals instigadors dels conflictes.

Però hi ha un altre camí per acabar amb aquest conflicte sagnant: la ciència. Des que al 1954 es va aconseguir fabricar el primer diamant sintètic, petit i de mala qualitat, la cursa per descobrir una manera de fabricar diamants de gran qualitat s'ha accelerat. El mètode més usat és el que s'anomena HPHT (High Pressure High Temperature), que consisteix a imitar la forma natural com es formen aquests cristalls, cristal·litzant el carboni a pressions de 50.000 o 60.000 bars i temperatures d'entre 1.300 1.600ºC. Més o menys, la temperatura i la pressió que hi ha a 200 quilòmetres de profunditat. Amb aquest mètode de seguida es van aconseguir petits diamants de mala qualitat, molt útils per a la indústria, que els fa servir com a abrasius. Però fins al 1970 no es va aconseguir fabricar un diamant gros i bonic, semblant als naturals, d'un pes d'un quirat (uns 200 mg).

Hi ha altres sistemes a banda de l'HPHT, com ara la deposició química de vapor (CVD), que tot i que fins fa poc es pensava que no es podria comercialitzar mai perquè és un mètode molt lent, des del 2005 ja hi ha una empresa que en fabrica i subministra al mercat internacional de diamants. Tot i que encara queda molt camí per aconseguir la perfecció absoluta, la identificació dels diamants sintètics, en alguns casos, ja només està a l'abast de laboratoris molt especialitzats. El temps en què un expert amb una lent d'augment es mirava un diamant i, per les imperfeccions i impureses, detectava si era fals o no, ha quedat enrere.

És a dir, que en pocs anys les "falsificacions" seran tan perfectes que ja no seran falsificacions; hi haurà diamants reals creats per les forces geològiques i diamants reals creats per l'home. Quan això sigui així, és possible que la passió pels diamants desaparegui i, amb ella, aquest comerç horrorós.

Si no es pot evitar que a la gent li fascini una cosa tan absurda com un diamant, com a mínim evitem que mori gent per aconseguir-los.

Fonts:

1. Theodore GRAY. Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'únivers. Editat per l'Institut d'Estudis Catalans, PUV i UAB: http://blocs.iec.cat/aiq2011/files/2011/03/Triptic_Els_elements.pdf
2. Informe de les Nacions Unides sobre els conflictes generats pels diamants: http://www.un.org/spanish/docs/comitesanciones/Diamond.html
3. La pel·lícula Diamant de sang: http://www.filmaffinity.com/es/film109220.html
4. De Beers, el líder mundial en comerç de diamants, amb un llarg historial promovent guerres i conflictes: http://es.wikipedia.org/wiki/De_Beers
5. Pàgina sobre diamants sintètics de l'IGE, l'Instituto Gemológico Español: http://www.ige.org/Como-comprar-un-diamante/Diamantes-Sinteticos
6. Què és un quirat:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Quirat

    
    
     
      

Les ciutats més verdes del món

Foto original d'Ángel Hernández Gómez

En general, a tots ens agraden els rànquings. Són una manera superficial i simplista de conèixer la realitat, d'acord, però sovint serveixen per trencar esquemes i prejudicis. Avui us en volem presentar un de molt interessant, elaborat pel Programa de les Nacions Unides pels Assentaments Humans (UN-Habitat) en col·laboració amb la multinacional alemanya Siemens: l'Índex de ciutats verdes.

[Nota pels lectors més primmirats: és veritat que l'expressió "multinacional alemanya"és un oxímoron, però que empreses com Siemens patrocinin estudis sobre medi ambient tampoc no és un gran exemple de coherència]

L'estudi té en compte vuit punts per decidir l'estat de salut mediambiental d'una ciutat: les emissions de CO2, les condicions de salubritat, l'ús del sòl i el tipus d'edificació, els transports, la qualitat de l'aigua i de l'aire, la gestió de residus i les polítiques mediambientals que aplica l'administració. Recopilant aquestes dades s'han elaborat llistats de les ciutats més grans de cada continent i s'han classificat de més netes a més brutes. Llàstima que només en dos continents (Europa i Amèrica del Nord) els valors siguin numèrics, cosa que fa impossible comparar ciutats de continents diferents. A més, les dades de les ciutats d'Oceania encara no han aparegut (tot just fa un mes que s'han publicat les d'Àfrica), i ens quedem amb les ganes de saber què passa, per exemple, a Auckland i Wellington, les ciutats més grans de Nova Zelanda, que sempre acostumen a estar dalt de tot en aquest tipus de rànquings. Amb tot, és molt interessant entrar al seu web i donar-hi un cop d'ull.

A l'Àfrica, les ciutats més verdes són Accra (Ghana), Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i Casablanca (el Marroc), situades una a cada punta del continent. Les ciutats menys verdes són Dar es Salaam (Tanzània) i Maputo (Moçambic).

A Europa, per contra, les ciutat més verdes sí que estan en una zona concreta del continent, i us podeu imaginar on: Copenhaguen, Estocolm i Oslo. No falla. I les menys verdes també segueixen els patrons habituals: Kiev, Sofia i Bucarest. Madrid està a la posició número 12, just per sota de París i Londres i per sobre de Roma i Varsòvia.   

A l'Àsia, la ciutat més verda amb diferència és Singapur, seguida d'Hong Kong i Osaka. Les més brutes són Karachi (Pakistan), Bengaluru (Índia) i Hanoi (Vietnam).

A l'Amèrica Llatina, de les cinc ciutats més verdes, quatre són del Brasil: Curitiba, Belo Horizonte, Brasília i Rio de Janeiro. L'altra, que és la tercera del rànquing, és Bogotà. Les ciutats menys verdes del continent són Guadalajara, Lima i Buenos Aires, que encara que sembli un acudit fàcil treu molt mala nota en la qualitat de l'aire. 

Per últim, als EUA i al Canadà la ciutat més verda és San Francisco seguida de Vancouver, una de cada país. Les més brutes, Detroit, Saint Louis i Cleveland.

Fonts:

1. Web d'UN-Habitat presentant les dades sobre Àfrica de l'Índex: http://www.unhabitat.org/content.asp?cid=9584&catid=26&typeid=11&AllContent=1
2. Índex de ciutats verdes: http://www.siemens.com/entry/cc/en/greencityindex.htm
3. Un oxímoron: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ox%C3%ADmoron

   
     
     
     

El mercat d'òrgans humans de Tondo

A principis dels anys 90, un rumor es va escampar arreu dels Estats Units. Una persona, normalment un home adult de classe alta, s'havia despertat en una habitació desconeguda d'hotel amb una gran cicatriu al costat del ventre i una nota on hi deia: "t'hem extret un ronyó; si vols viure, truca a l'hospital". Aquest rumor va córrer tant que, uns anys més tard, la policia de Nova Orleans es va veure obligada a desmentir-lo de forma oficial. Naturalment, es tractava d'una llegenda urbana.

Això no vol dir, però, que no es donin casos de robatoris d'òrgans en contra de la voluntat dels "donants", tot i que tenen una dimensió molt menor del que diuen les llegendes i alguns diaris sensacionalistes. No obstant això, hi ha casos provats, com el que va denunciar l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa del robatori de bebès a Ucraïna l'any 2005 o el denunciat per una monja espanyola a Moçambic.

Però a banda d'aquests casos relativament marginals, hi ha un altre mercat d'òrgans molt més estès i tàcitament permès. És el que passa a llocs com Tondo, un suburbi als afores de Manila, a les Filipines. Tondo és una de les àrees més pobres i superpoblades del planeta i alguns dels seus habitants, per sobreviure, han optat per vendre's un ronyó o una còrnia. Sally Gutiérrez, una directora espanyola de curtmetratges documentals, va rodar el 2009 un vídeo de 15 minuts amb entrevistes a alguns dels veïns del barri que havien cedit un òrgan a canvi d'entre 1.200 i 1.500 euros. Al documental, titulat Organ Market, es veu només una cara del negoci, la dels donants, però no apareixen els receptors ni els intermediaris, tot i que molts dels entrevistats expliquen que l'operació per extreure l'òrgan es va fer al Saint Luke's Hospital, el més important del país. És legal? Bé, tècnicament ho va deixar de ser el 2008, quan es va publicar una llei que prohibia el tràfic d'òrgans a les Filipines, però el documental és del 2009 i sembla que no ha canviat gran cosa. La pel·lícula es va rodar seguint unes investigadores de bioètica de la Universitat de les Filipines que pagaven un euro a cada donant a canvi de ser entrevistats. Al vídeo hi apareixen una dotzena de persones que han venut un ronyó o una còrnia, molts dels quals tenen greus problemes de salut; la dona d'un d'ells explica que els diners que van rebre amb prou feines cobreixen les medicines que s'ha de prendre el seu marit per tractar la insuficiència renal que pateix i que li impedeix fins i tot de caminar. Bona part dels entrevistats s'han gastat els diners en la compra d'un sidecar per poder treballar o bé en una casa de llautó nova, i uns quants fins i tot es consideren afortunats i exhorten a la gent del barri a fer-ho. Naturalment, hi haurà qui defensi aquest negoci pel fet que els donants ho fan voluntàriament i que ningú no els ha empès a desprendre's del seu òrgan, però qui ho faci no coneix el que és la pobresa extrema ni com de difícil és escapar de les seves mans, i no és capaç d'entendre que la necessitat pot portar fins a l'extrem de sentir-se afortunat en una situació tan horrible i inhumana.

Fonts:

1. Nota de la policia de Nova Orleans desmentint la llegenda urbana sobre el robatori de ronyons (1997): http://www.mardigrasday.com/police1.html
2. El tràfic d'òrgans d'Ucraïna: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/UE/confirma/robo/bebes/Ucrania/trafico/organos/elpporint/20050905elpepisoc_6/Tes
3. El tràfic d'òrgans a Moçambic: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/03/04/solidaridad/1172981284.html
4. El districte de Tondo, a la ciutat de Manila, a les Filipines: http://es.wikipedia.org/wiki/Tondo_%28Filipinas%29
5. Sally Gutiérrez, la realitzadora del documental: http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=84
6. Organ Market, documental de 15 minuts sobre el tràfic d'òrgans a Tondo: http://www.hamacaonline.net/obra.php?id=814
7. L'hospital Saint Luke, el més important de les Filipines, on es fan part de les extraccions: http://www.stluke.com.ph/
8. El març de 2008 es va aprovar una llei que il·legalitzava el tràfic d'òrgans a Filipines: http://archive.arabnews.com/?page=4&section=0&article=124049

   
   
   
    

Els boscos d'Europa

El 2011 ha estat l'any internacional dels boscos i, gràcies a aquesta iniciativa de les Nacions Unides, als mitjans se n'ha parlat una mica. Pel que hem pogut llegir al llarg de l'any, sembla que als boscos d'Europa i d'Amèrica del Nord no els va malament, sobretot si ho comparem amb els de la resta de continents, on la desforestació augmenta a velocitats alarmants i els boscos primaris, aquells que mai no han estat explotats ni influenciats per l'ésser humà, estan en perill d'extinció. Algunes dades: Amèrica Llatina i el Carib, amb el 57% dels boscos primaris del planeta, són les zones on la desforestació és més forta, amb desenes de milers d'hectàrees de bosc talades cada any per convertir-les en zones agrícoles; a l'Àfrica i l'Àsia, tot i que les zones protegides i els parcs naturals augmenten, el bosc autòcton desapareix ràpidament; la Xina, l'Índia i el Vietnam planten boscos nous per substituir els primaris, però la biodiversitat i la qualitat d'aquests boscos joves no té res a veure amb la d'un bosc vell. A Europa, per contra, els boscos augmenten; i el país on més augmenten, segons la FAO, és Espanya, amb 118.500 hectàrees noves de bosc cada any. Això, com a mínim, és el que diuen les estadístiques. Però mirem-nos-ho amb una mica més de cura i veurem que hi ha gat amagat.

Per començar, les estadístiques compten els grans boscos de Rússia, que s'estenen fins als confins d'Àsia, com a boscos europeus. Aquests boscos, que ocupen 800 milions d'hectàrees, representen el 80% dels boscos d'Europa, és a dir, que la major part dels boscos "europeus" estan fora d'Europa. Comencem bé. La resta de països tenen masses forestals molt més petites: Suècia, amb 28 milions d'hectàrees, Finlàndia amb 22 i Espanya amb 18,5 són els següents a la llista de països amb més massa forestal, unes xifres molt més modestes. Una part del creixement de la massa forestal europea s'atribueix a les repoblacions dels anys 40 a 60 i a l'expansió natural dels boscos cap a zones agrícoles abandonades o cap a prats de muntanya on, amb la desaparició dels ramats que arrencaven els plançons, els arbres ho han colonitzat tot. I sí, aquest és un fenomen important al medi rural europeu, però sembla que la part del lleó se l'enduen els cultius forestals, que és la manera com realment augmenta la massa d'arbres al continent. Segons alguns observadors, la FAO fa malament comptant els cultius de pins, xops i eucaliptus com a boscos, perquè encara que siguin arbres no tenen cap de les característiques d'un bosc. Tenen molt poca diversitat (un sol tipus d'arbre, poca vegetació al subsòl i pràcticament cap animal) i, per la forma de talar-los, no ajuden a fixar el sòl com la resta de boscos. A més, són plantacions joves que es tallen de seguida que els arbres tenen la mida justa per treure'n profit i fer-ne paper o fusta de mala qualitat. Aquestes plantacions, doncs, s'haurien de comptar com a zona agrícola, no com a forestal. I s'hauria d'especificar que el creixement forestal europeu es basa, clarament, en aquest model de cultiu. 

L'altra raó per la qual no és gaire prudent atribuir-nos una bona gestió de boscos en comparació amb altres continents és que seria molt hipòcrita. Els dos principals consumidors de fusta tropical del món són, curiosament, els EUA i la Unió Europea. I el mateix passa amb els productes que es conreen als monocultius guanyats a base de desforestar Amèrica del Sud, l'Àfrica i l'Àsia: s'hi planta soja per engreixar el bestiar que ens mengem nosaltres, cotó, lli i cuir per la nostra roba, cereals, palma i remolatxa per fer biocombustibles pels nostres vehicles, etc. És a dir, que els qui estem desforestant el planeta som els consumidors dels països rics, no els habitants de l'Amazònia, de les selves tropicals africanes o dels boscos del sud-est asiàtic. Com a mínim, no donem lliçons sobre com gestionar els boscos amb l'excusa que els nostres estan relativament sans. 

La solució, segons llegim en aquest informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF sobre els problemes dels boscos europeus, passa per gestionar millor els nostres boscos, d'on podríem treure molta més fusta i biomassa de la que en traiem actualment, cosa que ens permetria importar-ne menys, desforestar menys boscos tropicals i evitar incendis als nostres boscos, que cremen perquè no estan ben gestionats. A Espanya, per exemple, el foc arrasa cada any una superfície de 150.000 ha. I també, per ser coherents, podem reduir el consum dels productes derivats de la desforestació del Tercer Món, com per exemple la carn.

Fonts:

1. Article optimista sobre els boscos espanyols: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Presumamos/bosques/elpepusoc/20110415elpepusoc_7/Tes
2. Bosc primari: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bosc_primari
3. Informe de la FAO "El estado de los bosques del mundo" (2011):   http://www.fao.org/docrep/013/i2000s/i2000s.pdf
4. Informe de WWF España "Bosques españoles: los bosques que nos quedan y propuestas de WWF para su restauración" (2009): http://assets.wwfspain.panda.org/downloads/gap.pdf
5. Informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF "La UE ante los problemas de los bosques europeos" (2010): http://awsassets.wwf.es/downloads/documento_conjunto_conf_bosques_valsain_6_7_abril_.pdf
6. Article de Donant dades sobre el consum excessiu de carn: http://www.donantdades.com/2011/04/sobrevivim-gracies-als-vegetarians.html

L'antropocè: quan les eres geològiques les fem nosaltres

S'acaba el 2011 i comença el 2012, però podria començar demà passat o d'aquí tres mesos, perquè tot i que els nostres anys corresponen a la durada d'una revolució del nostre planeta al voltant del Sol, el punt d'inici és absolutament aleatori. O podríem comptar amb el calendari islàmic, i seríem al 1433, o amb el calendari nepalès, i seríem al 2068, o amb qualsevol dels calendaris que encara s'usen actualment. I també podríem ser a l'any 3517 si encara comptéssim com els romans o a l'any 256 si comptéssim, segons una predilecció personal, a partir del naixement de Wolfgang Amadeus Mozart. El que sí que és cert és que els anys, els comptem com els comptem, són una manera molt interessant de posar ordre al probablement infinit oceà del temps. Per ordenar períodes més llargs, com ara el temps que ha passat des de la invenció de l'escriptura fins ara, els historiadors han donat nom a diverses èpoques com ara l'edat mitjana, el Renaixement, l'antiguitat o l'època moderna. Per períodes anteriors de l'evolució de la nostra espècie fem servir termes com neolític o paleolític. Però per estudiar la història del nostre planeta i de l'univers aquests períodes són massa curts i ens serveixen de poc. Quan volem parlar de lapses de temps realment grans fem servir els eons, les eres i els períodes. El cambrià (542 milions d'anys a 488 Ma) és el període on es va produir l'explosió de vida més important de la història, amb l'aparició dels organismes pluricel·lulars; durant el permià (fa 251 Ma) es va produir la tercera extinció massiva d'espècies, la més important fins ara; durant el triàsic, el juràssic i el cretaci (entre 250 i 65 Ma) els dinosaures van dominar el planeta.
Actualment, i seguint aquesta nomenclatura, ens trobem a l'holocè, que va començar fa 11.000 anys, al final de l'última glaciació, i que ha vist com els humans descobríem l'agricultura i... bé, la resta de coses que hem fet des de llavors. Però no tothom hi està d'acord. Fa uns anys, el premi Nobel de química Paul Crutzen va proposar una idea força polèmica però que amb el temps va guanyant adeptes: des de la revolució industrial, l'holocè s'ha acabat i hem entrat a l'antropocè, l'era dels humans. I això no és perquè ens creiem el melic del món sinó perquè en els últims anys la nostra activitat ha modificat el planeta fins al punt d'afectar la resta d'espècies vives i tots els ecosistemes on viuen.
Les dades parlen per si soles, i n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a aquests gràfics per entendre per què hi ha tanta gent que defensa aquesta nova nomenclatura. En pocs anys, l'impacte de la nostra espècie sobre el planeta s'ha disparat: s'ha disparat la població, la urbanització dels espais, la concentració de CO2, metà i òxid nitrós a l'atmosfera, el consum de fertilitzants i pesticides, les inundacions, l'ús d'aigua potable, la desforestació, la contaminació de rius i llacs, el consum de fusta, minerals i combustibles fòssils i l'extinció d'espècies. Aquests canvis són tan profunds que afectaran la vida al planeta durant mil·lennis, fins i tot si som prou intel·ligents com per posar-hi fre i evitar una catàstrofe.
Si no hi fem alguna cosa, d'aquí milions d'anys les espècies intel·ligents que estudiïn el nostre planeta definiran l'antropocè com l'era de la sisena extinció massiva, com si es tractés d'un nou permià.

Fonts:

1. Llistat de calendaris en ús actualment: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_calendars
2. El Nobel de química Paul Crutzen, especialista en el forat de la capa d'ozó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Jozef_Crutzen
3. Globaïa, una interessantíssima web plena de dades sobre l'antropocè: http://www.globaia.org/en/anthropocene/
4. Els gràfics que demostren l'augment exponencial de l'impacte de la nostra espècie: http://www.globaia.org/en/anthropocene/the_anthropocene_igbp_globaia.jpg
5. Les extincions massives: http://ca.wikipedia.org/wiki/Extinci%C3%B3#Extincions_massives

   
    
    
    

L'altre pressupost de la Casa del Rei

Avui, 28 de desembre del 2011, la Casa del Rei ha fet públic el desglossament del seu pressupost. Tot i que era una demanda recurrent, a diferència de la majoria de monarquies europees des de 1979 la Casa del Rei no s'havia pres la molèstia de fer-lo públic.
Però no n'hi ha prou. I no perquè no apreciem el gest, necessari en qualsevol democràcia, d'afavorir la transparència i permetre als ciutadans la possibilitat de fiscalitzar les despeses dels seus representants fetes amb diner públic, sinó perquè bona part del pressupost de la Casa del Rei segueix oculta. Ja ho dèiem en un post anterior: tot i que la partida dels pressupostos generals de l'Estat destinada a la Casa del Rei és de 8.434.280 euros, el total real puja a uns 25 milions d'euros. I això és perquè moltes partides s'oculten en altres pressupostos. El govern mai no ha desglossat aquestes partides, i per tant la xifra final segueix sent un misteri, però per que us en pugueu fer una idea us oferim una petita llista d'algunes partides que no s'inclouen en els 8 milions d'euros del pressupost de la Casa del Rei i que el senador Iñaki Anasagasti s'ha entretingut a recopilar:

- Seguretat (a càrrec d'Interior)
- Desplaçaments (a càrrec d'Interior)
- Viatges en avió (a càrrec de Defensa)
- Escoltes dels fills (a càrrec de Defensa)
- Cotxes: Rolls, Mercedes, Audis, etc. (a càrrec de Foment)
- Xofers (a càrrec de Foment)
- Palaus: Zarzuela, Oriente, la Granja de San Ildefonso, Marivent, el palau del príncep, etc. + manteniment, llum, gas, aigua, telèfon, jardiners, servei, etc. (a càrrec de Patrimoni)
- Viatges fora d'Espanya oficials i no oficials (a càrrec d'Exteriors)
- Personal de la secretaria general de la Casa (a càrrec de Presidència)

El document amb què la Casa del Rei ha fet públic aquest desglossament parla de transparència i austeritat. Però el pressupost segueix sent poc transparent i, evidentment, poc auster. Potser ha arribat el moment d'exigir al rei que compleixi amb el que predica.

Fonts:

1. Desglossament del pressupost de la Casa del Rei del 2011: http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2011/12/28/1325074553154Desglose%20presupuestario.pdf
2. Post de Donant dades sobre la part oculta del pressupost: http://www.donantdades.com/2010/07/quin-es-el-pressupost-de-la-casa-del.html
3. La llista recopilada per Iñaki Anasagasti l'hem tret del seu llibre Una monarquía protegida por la censura, editat per Foca: http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2009/06/la-censura-al-libro.html  

   

Camps de concentració a Corea del Nord

El juliol de 1977 Kang Chol Hwan, un nen de nou anys, va ser detingut amb la resta de la seva família perquè el seu avi no s'havia mostrat prou entusiasta amb el règim de Kim Il Sung, el dictador vitalici de Corea del Nord. L'avi, pel que sembla, tampoc no és que s'hi oposés: havia viatjat uns anys abans des del Japó amb tota la seva família per viure la revolució nord-coreana i havia donat la seva fortuna al partit, però sembla que no n'hi havia prou.
Kang i la seva família van passar deu anys al camp de concentració de Yodok com a "familiars d'un delinqüent", i anys més tard, quan va aconseguir fugir del país i va anar a parar a Corea del Sud després d'un llarg periple per la Xina, va descriure el seu pas pel camp de Yodok al llibre Els aquaris de Pyongyang, el primer testimoni d'un camp de concentració nord-coreà que es publica a Europa. El llibre és un exemple més d'aquesta literatura de l'horror que ens ha permès conèixer com eren els camps de concentració nazis, els gulags soviètics o els camps del franquisme, entre d'altres. La vida a Yodok no val res. L'autor pateix gana i fred, sobreviu menjant rates i insectes, és obligat a presenciar execucions i veu com un professor mata a cops a un altre nen perquè ha gosat contestar-li. I el més horrible és que Yodok no és el pitjor camp de concentració del règim. Kang, quan es refereix a la resta dels camps del país (Amnistia Internacional n'ha localitzat sis però ningú no sap quants n'hi ha), afirma: "Sento un cert escrúpol per queixar-me públicament de la vida que vaig dur a Yodok. Escrúpol, sí, perquè Yodok no és el camp de concentració més dur de Corea del Nord. N'hi ha de molt pitjors, envoltats de tant misteri que durant molt de temps ha estat impossible parlar-ne amb precisió".
A més, hi ha una diferència entre els camps nord-coreans i els gulags soviètics o els camps de concentració nazis: els de Corea del Nord encara avui estan plens de gent. Es calcula que a Corea del Nord, amb una població de 24 milions de persones, n'hi ha entre 150.000 i 200.000 tancades en camps de concentració per motius polítics. Alguns d'ells són dissidents; d'altres, com en el cas de Kang, ni tan sols això, tot i que el règim els considera com a tals. Bona part, senzillament han comès el crim de ser familiars d'un pres.
Des de fa anys, organitzacions com Amnistia estan lluitant per donar a conèixer aquests camps i per fer pressió sobre el règim de Kim Jong Un (nét de Kim Il Sung i fill de Kim Jong Il, que acaba de morir el passat 17 de desembre) perquè tanqui els camps i alliberi els presos. Si vols ajudar a fer pressió, signa aquesta petició. Camps com el de Yodok, el de Senghori o el de Guantánamo són una vergonya per la nostra espècie.

Fonts:

1. Kang Chol Hwan: http://es.wikipedia.org/wiki/Kang_Chol-Hwan
2. Els aquaris de Pyongyang, el llibre de Kang Chol Hwan sobre l'estada al camp de Yodok: http://www.todostuslibros.com/libros/los-acuarios-de-pyongyang_978-84-931457-8-1
3. Campanya de recollida de signatures d'Amnistia per tancar el camp de concentració de Yodok: http://web.es.amnesty.org/enportada/campo-penitenciario-yodok.php

   
   
   
  

Un vaixell per explorar els confins de l'ètica

La història de la conquesta i exploració dels oceans és, de fet, la història d'una llarga llista de vaixells mítics. Però, dels vaixells d'aquesta llista, no tots tenen el mateix valor. Molts d'ells són coneguts arreu del món i molt celebrats als països d'origen dels seus navegants però no van significar, precisament, un avenç per la humanitat. Són vaixells usats per conquerir altres pobles, per saquejar riqueses naturals i per colonitzar nous territoris. Només cal que pregunteu als indis caribs per la Santa María, als indígenes de Nova Anglaterra pel Mayflower o, sense anar tan enrere, als pescadors de les costes del mar Roig per l'Alakrana. Però en aquesta llista també hi ha vaixells que, per la seva contribució a la història del coneixement, mereixen un lloc d'honor: el Beagle on viatjava Charles Darwin, el Fram de l'explorador polar Fridtjof Nansen o el Calypso del comandant Jacques-Yves Cousteau.
Avui, aprofitant la celebració del quarantè aniversari de Greenpeace, us volem parlar d'un altre d'aquests vaixells mítics: el Rainbow Warrior. Amb aquest nom han navegat pels mars i oceans de tot el món tres vaixells de l'organització Greenpeace dedicats a l'estudi de l'impacte que l'ésser humà duu a terme irresponsablement sobre el medi ambient. Però a diferència d'altres vaixells científics, el Rainbow Warrior no s'ha limitat a constatar els delictes ambientals i documentar-los, sinó que s'hi ha implicat intentant aturar algunes de les barbaritats que la nostra espècie ha practicat als oceans. Algunes de les seves accions són molt conegudes, com l'assetjament als vaixells que cacen balenes indiscriminadament i fins l'extermini de l'espècie, la denúncia dels abocaments de petroli (accidentals o no) o l'intent de boicotejar proves nuclears en mar obert. D'altres, com els estudis per demostrar l'impacte de la pesca d'arrossegament a Nova Zelanda o el retrocés dels glaciars noruecs no són tan mediàtiques, però han tingut un paper importantíssim en la lluita per protegir aquests ecosistemes.
Però, com hem dit al principi, no és un sol vaixell sinó tres els que han portat aquest nom sense coincidir mai en el temps, i això ha sigut gràcies a la inestimable ajuda del govern francès. La història és prou coneguda i vergonyosa. El 1978 Greenpeace va comprar primer el vaixell, construït pel ministeri britànic com a vaixell d'investigació l'any 1955 i que posteriorment havia servit per pescar al mar del Nord. Durant vuit anys, el Rainbow Warrior, que pren el nom d'una llegenda dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord que, en aquells anys, estava força estesa entre les organitzacions ecologistes, va participar en moltes campanyes ambientalistes arreu del món. L'any 1985, el vaixell tenia la intenció d'entrar en aigües territorials franceses per impedir les proves nuclears que el govern francès volia dur a terme a l'atol de Mururoa, a la Polinèsia. Esperava ancorat a Nova Zelanda, però no va arribar a sortir del port: agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior, l'agència d'intel·ligència francesa, van posar una bomba al vaixell i el van enfonsar. Un fotògraf de l'expedició, Fernando Pereira, va morir en el que seria el primer atemptat terrorista de la història de Nova Zelanda. L'atribució als serveis secrets francesos no té res de paranoia conspirativa: han estat jutjats per la justícia neozelandesa i els noms i cognoms dels agents implicats són coneguts i apareixen als llibres d'història.
El vaixell es va poder reflotar, però era impossible reparar-lo i el van enfonsar a les illes Cavalli perquè servís com a santuari de vida marina. I quatre anys més tard, el 1989, Greenpeace va comprar un altre vaixell al quan va donar el nom de Rainbow Warrior II i que va estar en actiu fins el 2011, que va passar a mans de l'ONG Friendship per fer de vaixell hospital. Aquests dies ha tingut lloc l'avarada del Rainbow Warrior III, que comença el seu viatge amb una "gira de presentació" que coincideix amb el quarantè aniversari de Greenpeace. Si teniu curiositat per conèixer aquest vaixell us podeu apropar al port de Barcelona, on el Rainbow Warrior arribarà el dia 14 de desembre i es podrà visitar fins el dia 19. Si no viviu per aquí, podeu buscar al web de Greenpeace quina serà la propera parada...
Si el visiteu us adonareu d'una cosa: no és un vaixell immens ni espectacular, però és un gegant pel que representa: és un símbol del nou pas endavant que ha de fer la nostra espècie. Ja no ens podem conformar amb saber què passa al món, cal fer-hi alguna cosa.

Fonts:

1. Santa Maria: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Mar%C3%ADa_%28nau%29
2. Mayflower: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mayflower
3. Alakrana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alakrana
4. Beagle: http://ca.wikipedia.org/wiki/HMS_Beagle
5. Fram: http://es.wikipedia.org/wiki/Fram_%281892%29
6. Calypso: http://es.wikipedia.org/wiki/Calypso_%28barco%29
7. Els 40 anys de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Por-dentro/40-anos-de-Greenpeace/?utm_source=newsletter-interessados&utm_medium=email&utm_term=ImagenOpen&utm_content=Cuarentones+pero+guerreros&utm_campaign=Rainbow#inicio
8. El(s) Rainbow Warrior: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainbow_Warrior
9. L'enfonsament del Rainbow Warrior I: http://www.greenpeace.org/espana/es/news/100708/
10. Fernando Pereira, el fotògraf de Greenpeace assassinat pels serveis secrets francesos: http://www.lainsignia.org/2005/julio/ecol_001.htm

   
   
  

La contaminació lumínica

La contaminació lumínica és l'emissió de llum artificial nocturna en intensitats, direccions, horaris o rangs espectrals innecessaris per la funció que se li demana. És a dir, il·luminar més del que cal. Pot semblar un problema menor comparat amb altres tipus de contaminació, però n'hi ha prou amb veure aquesta foto del nord d'Itàlia feta des de l'Estació Espacial Internacional (ISS) per entendre que és un problema important. Si encara us queda algun dubte, mireu-vos aquest espectacular vídeo fet també des de l'ISS que mostra el planeta sencer de nit.
Quin mal hi ha en la contaminació lumínica? Després de mil·lennis de viure quasi a les fosques, el control de l'electricitat ens ha permès tenir tanta llum com volem i més, fins al punt que molta gent encara es queixa que les ciutats estan poc il·luminades, sobretot en països de nou-rics com el nostre: des de fa uns anys, les seccions de cartes al director dels diaris barcelonins estan plenes de queixes contra una "il·luminació insuficient" dels carrers de la ciutat. El problema és que no tenim en compte les conseqüències d'aquesta sobreil·luminació. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha l'agressió als ecosistemes nocturns: la contaminació lumínica dificulta el repòs de la fauna diürna, impedeix les estratègies de camuflatge i reproducció de les espècies nocturnes i trenca les relacions entre caçador y presa. En segon lloc, la llum excessiva provoca la pèrdua del cel estelat, que actualment està tan amenaçat que s'estudia que la Unesco el declari Patrimoni de la Humanitat per mirar de protegir-lo. Si algú de vosaltres ha vist mai el cel nocturn enmig del desert sabrà de què parlem: no té res a veure amb el que haguem vist abans, és una experiència impressionant. Actualment hi ha una campanya internacional pel dret a observar les estrelles anomenada Iniciativa Starlight 2007 que ja ha aconseguit el suport d'alguns governs i d'organismes internacionals.
A qui no convencin aquestes raons ambientals, també en tenim de més prosaiques i contundents. La il·luminació que s'escapa cap al cel i que ningú no aprofita ens costa una fortuna. A Catalunya, on només hi viu un de cada mil habitants del planeta i que només té una àrea urbana de més d'un milió d'habitants dediquem cada any 30 milions d'euros a il·luminar els núvols. Feu números del que representa això a nivell planetari. En època de retallades socials cal contextualitzar la dada: 30 milions és més del que ens hem "estalviat" retallant la cooperació internacional del Govern català, que ha passat de 49 milions d'euros el 2010 a 22 milions el 2011.
I no només estem llençant diners, també llencem energia. A Alemanya, l'any 1998 es va calcular que l'energia que el país destinava a il·luminar els núvols era equivalent a l'energia produïda per un reactor nuclear petit. I això que Alemanya és un dels països rics més eficientment il·luminats del món! I si ho calculem en energia fòssil, la xifra també espanta: segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, la llum malbaratada a Catalunya suposa la crema de 14.000 tones de petroli i l'emissió a l'atmosfera de 50.000 tones de CO2. Com per pensar-s'ho, no?
Què es pot fer per acabar amb aquest malbaratament de diners i energia i, de passada, per deixar en pau la fauna nocturna, astrònoms i poetes inclosos? Bàsicament, prioritzar la il·luminació de dalt cap a baix (no necessitem veure els núvols quan conduïm o anem pel carrer), usar làmpades de baix consum i tenir el suficient sentit comú com per entendre que no cal que, de nit, tinguem tanta llum com de dia. 

Fonts:

1. Imatge del nord d'Itàlia des de l'Estació Espacial Internacional on es veu clarament el nivell de contaminació lumínica: http://twitpic.com/76n28p
2. Una foto de la península ibèrica feta des de l'ISS: http://twitpic.com/7rugqs
3. Un espectacular vídeo del nostre planeta vist des d'un satèl·lit on es pot apreciar la contaminació lumínica: http://www.youtube.com/watch?v=mqicgKpqVUk
4. Pàgina web de la Iniciativa Starlight: http://starlight2007.net/
5. Les dades sobre contaminació les hem tret de Cel Fosc, una de les associacions més actives contra la contaminació lumínica: http://www.celfosc.org/indice.html
6. Cielo Oscuro, el web sobre contaminació lumínica de la Sociedad Astronómica Granadina: http://astrogranada.org/cieloscuro/principal_cielo_oscuro.htm
7. Web de IDA, International Dark-Sky Association:  http://www.darksky.org/
8. Les retallades en cooperació internacional: http://www.sci-cat.org/modules.php?name=News&file=article&sid=352

   
   
   
 

Sobre elfs, gnoms, dracs i fades

Paracels va ser un dels introductors del mètode científic als estudis de medicina i un dels responsables que aquesta ciència abandonés la teoria hipocràtica i escolàstica dels quatre humors i comencés a introduir els remeis químics i la cirurgia com a base de la medicina moderna. Però no totes les seves idees eren tan "científiques". Paracels també és autor d'un munt de llibres sobre màgia i alquímia, escrits en una època en què aquestes disciplines anaven de la mà de la química i la resta de ciències naturals. Un dels seus llibres més curiosos, publicat el 1566 (un quart de segle després de la seva mort), és el Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, que descriu totes les criatures màgiques i ocultes que, suposadament, habiten el planeta: "ningú no ha de meravellar-se que puguin existir criatures com aquestes, perquè Déu és meravellós en les seves obres, que sol presentar de manera miraculosa" diu al primer capítol del llibre.
Creure en criatures impossibles no és, doncs, patrimoni exclusiu de mentalitats precientífiques i enemigues de la lògica, sinó que fins i tot alguns dels científics més importants de la història hi han cregut amb més o menys força. Isaac Newton, que ningú no dubta que és un dels grans científics de tots els temps, va dedicar molts esforços per tal que la Royal Society patrocinés un viatge als Alps suissos amb la intenció d'estudiar els dracs que, en aquell temps, es creia que hi habitaven. No era una idea exòtica: des de la publicació dels viatges alpins del naturalista Johann Jakob Scheuchzer la idea que als Alps hi vivien dracs i altres criatures antediluvianes estava molt estesa entre els científics de tota Europa.
A tots ens sembla que tenim clara on és la frontera entre el que existeix i el que no, entre la realitat i la superstició. Ens sembla que aquestes creences són coses del passat, d'un temps en què estaven tan esteses que fins i tot els grans savis hi creien. I que avui el que en queda només són algunes bosses de crèduls situades en països llunyans o bé entre gent poc il·lustrada. Però això no és veritat, i encara avui hi ha molta gent que defensa l'existència d'éssers màgics. Un exemple: una enquesta feta a Islàndia el 1995 deia que el 70% de la població creu en l'existència de la "gent amagada", que és com es coneixen els elfs, els gnoms i la resta de criatures mitològiques de l'illa. De la resta, un 23% no n'estava segur i un 1% no contestava, cosa que ens deixa amb només un 6% d'islandesos que nega l'existència d'elfs amagats en la natura del seu país. D'enquestes sobre aquest tema se n'han fet moltes (amb resultats força semblants), perquè els elfs són un element molt important del folklore d'Islàndia, un folklore molt més viu del que ens pensem. Al Ministeri de Transports islandès, per exemple, hi ha una persona encarregada de vigilar que els traçats previstos de les noves carreteres no passin pels llocs on la tradició diu que hi viuen elfs, per tal de no molestar-los. Us imagineu que el govern gallec tingués un departament de meigas?
No és fàcil, doncs, veure on és la frontera entre el que és cert i el que és superstició, sobretot si ets un dels qui creu en coses irreals. Però com saber si el que creus és irreal o no? L'escriptor Fernando Arrabal, parlant dels dracs dels Alps, va resumir molt bé aquest dilema: "Si Newton, que tenia el cervell més privilegiat de la nostra espècie, creia en dragons, en quins dragons dec estar creient jo sense adonar-me'n?".

Fonts:

1. Paracels: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paracels
2. La teoria dels quatre humors: http://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_dels_humors
3. Extracte del Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, de Paracels: http://www.elementos.buap.mx/num22/pdf/3.pdf
4. Els viatges de Scheuchzer als Alps buscant dracs: http://bedejournal.blogspot.com/2009/08/dragons-of-swiss-alps.html
5. Enquestes sobre elfs a Islàndia: http://en.wikipedia.org/wiki/Hulduf%C3%B3lk#Surveys
6. El documental Investigació sobre el món invisible de Jean Michel Roux, que va passar uns anys estudiant la creença dels islandesos en elfs i altres criatures sobrenaturals: http://www.youtube.com/watch?v=gRjatXe5bis
7. Les carreteres islandeses eviten els llocs on hi viuen elfs: http://www.datosfreak.org/datos/slug/Los-elfos-de-islandia/
8. L'escriptor Fernando Arrabal: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fernando_Arrabal

    
   
   
    
 

Votar en contra dels propis interessos

Molta gent es pregunta, en temps d'eleccions, per què tenen tants vots els partits que tradicionalment defensen els interessos d'una minoria. És un tema recurrent als fòrums polítics i fins i tot als bars i cafès. N'hi ha prou amb anar al Google i teclejar "per què la gent vota X", canviant la X pel nom del partit que, segons el teu punt de vista, afavoreixi els interessos de la minoria amb les rendes més altes, per adonar-se que hi ha molta gent que es fa la mateixa pregunta. I que hi ha respostes per tot, també. Intentem analitzar-les. 

Bàsicament, les respostes que dóna la gent es poden resumir en dues. D'una banda, les que es basen en la ignorància en temes polítics de la gran majoria dels votants. Algunes d'aquestes respostes són més suaus ("cal un nivell cultural molt alt per fer-se una idea clara de la política, la història i l'economia, i això és difícil per a molta gent ") i d'altres són més radicals ("la gent és idiota"), però en tot cas vénen a dir el mateix: qui vota un partit que defensa interessos molt diferents als seus és perquè desconeix les intencions reals d'aquest partit i, fins i tot en molts casos, desconeix quin tipus de polítiques serien més favorables als seus propis interessos.

El segon gran grup de respostes, més o menys, ve a dir: la intenció de vot a les grans democràcies, sobretot en aquelles on el bipartidisme està més estès, reacciona a la llei del pèndol, que bàsicament castiga aquells que porten temps al poder perquè se'ls identifica amb tots els problemes del país i premia l'oposició perquè ha estat la veu crítica amb els mals que pateix la societat o, fins i tot, perquè és l'únic recanvi disponible. Hi ha èpoques en què el pèndol oscil·la cap a partits que coincideixen més amb els interessos de la majoria i èpoques en què oscil·la cap a la banda oposada. 

Quina de les dues és la bona? Bé, totes dues poden tenir part de raó (i la tenen: només cal donar un cop d'ull als diaris per identificar casos en què aquestes respostes es poden aplicar). Però que aquestes respostes es basin en la realitat no vol dir que l'expliquin completament. Potser la gent que vota contra els seus interessos no és tan ignorant, ni està tan desinformada, ni fa un vot de càstig. O com a mínim, no tota. Potser, senzillament, és que vota allò que li interessa votar. 

Aquest és el punt de vista de John Kenneth Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, i està exposat en un dels seus llibres: La cultura de la satisfacció. Provarem de resumir-ho.

Durant segles, les normes les ha dictat la minoria que tenia el poder. La resta de la població, per més que suposessin una amplíssima majoria, no tenien ni veu ni vot en les decisions polítiques i econòmiques. Amb la conquesta de la democràcia parlamentària en una part significativa de països del món les coses han canviat, i ara hi ha molta més gent que participa en la presa de decisions. Però no ens hem de confondre: per més que siguin una majoria de ciutadans d'aquests països els qui tenen la possibilitat d'influir en la vida pública, no és tothom. És el que Galbraith anomena la Majoria Electoral Satisfeta, els afortunats econòmicament i socialment. I en tot cas són una majoria no de tots els ciutadans, sinó dels ciutadans que realment voten. Aquí cal restar-hi tots aquells ciutadans que no hi participen perquè no veuen que els serveixi de res fer-ho, i també totes aquelles persones que ni tan sols no tenen el dret a votar, com els immigrants sense papers. Aquesta majoria satisfeta defensa a les urnes aquells partits que els afavoreixen, aquells partits que prioritzen els seus interessos per sobre dels interessos dels altres. 

Quan es parla de retallar les despeses de l'Estat en època de dèficit es parla de retallar les ajudes socials, les vivendes barates, la sanitat pública, l'ensenyament públic o les necessitats dels col·lectius d'immigrants, però mai no es planteja retallar altres prestacions com ara les garanties financeres dels dipositaris dels bancs en fallida (que suposen pels estats una despesa astronòmica) o les subvencions als grans grups agraris que exporten al Tercer Món. Segons aquesta majoria satisfeta, aquestes despeses no suposen una càrrega per l'Estat (com és el cas de la sanitat pels pobres o les pensions als aturats) sinó que són pilars del benestar i la seguretat dels ciutadans. És a dir, que de la mateixa manera que la noblesa de l'Antic Règim justificava els seus privilegis com a necessaris pel bon funcionament de l'economia i l'estabilitat del país, actualment la majoria satisfeta justifica els seus privilegis amb els mateixos arguments. I no hi falten mai, naturalment, economistes i politòlegs que donin un vernís intel·lectual a aquesta justificació.

Aquesta defensa dels privilegis no és monolítica: una part cada cop més important dels privilegiats es preocupa per la situació dels qui no participen del benestar general, fins i tot passant per sobre de la pròpia satisfacció personal, i aquesta preocupació és una de les formes més acreditades de discurs social. Però a la pràctica la majoria satisfeta, a l'hora de votar, prioritza el seu benestar per sobre de la justícia social. 

Naturalment, quan es parla de privilegiats tots tendim a pensar que no va amb nosaltres. Però no només ens estem referint als qui viuen envoltats de luxe, iots i festes en illes tropicals, sinó a aquells que tenen una feina i una casa i no tenen excessius problemes per arribar a final de mes: són privilegiats per contrast amb els que estan per sota econòmicament. I el discurs contra les ajudes a aquells que estan pitjor que ells és un discurs que convenç perquè toca un punt sensible: conservar el que es té i no perdre cap privilegi. 

Els qui voten partits que defensen aquests privilegis estan recolzant el desmantellament de l'estat del benestar perquè creuen que el que en trauran d'aquest desmantellament (pagar menys impostos) els beneficiarà. I fins i tot arriben a justificar els excessos dels qui són encara més afortunats que ells perquè si la majoria satisfeta mostrés la seva ira contra la "minoria supersatisfeta", mostrant els seus excessos, deixaria en evidència els excessos propis en contrast amb la situació dels qui viuen pitjor. Com diu Galbraith, "l'opulència esplendorosa dels molt rics és el preu que paga la majoria electoral satisfeta per poder retenir el que té, que és menys però també està força bé". 

En resum, que potser a la crítica (justificadíssima!) que fem dels privilegis injustos dels més rics hi hauríem de començar a afegir certa autocrítica cap a la defensa que fem dels nostres propis privilegis; uns privilegis que, com en el cas del consum desmesurat o les demandes de menys impostos, condemnen milions de persones a la misèria més absoluta.
Potser els qui voten els partits que defensen els privilegis de la majoria satisfeta saben molt bé el que es fan. I potser haurien de començar a plantejar-se si és just defensar els propis interessos per sobre dels interessos dels qui no es poden defensar. 

Fonts:

1. John Kenneth Galbraith: http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Kenneth_Galbraith
2. La cultura de la satisfacció: http://www.claret.cat/ca/node/171151

  
   
   

Seguint una bomba de dispersió

El negoci de les armes és un dels grans negocis del nostre temps. Les xifres ho diuen tot: el 2010 es van moure 150.000 milions de dòlars. És un negoci tan gran i amb tants actors (fabricants, compradors, intermediaris, exèrcits regulars, paramilitars, guerrilles, traficants, etc.) que es fa difícil d'entendre el seu funcionament.
Per fer-ho més proper i entendre una mica com funciona el negoci de les armes el millor és agafar una empresa mitjana, que no sigui una de les més grans i despersonalitzades, i seguir un dels seus productes. Posar noms i cognoms a les coses, i a ser possible que aquests noms i cognoms no ens sonin massa llunyans ni tinguin la seu en una illa caribenya. Hem escollit una empresa espanyola, per proximitat i perquè Espanya és el novè exportador més important d'armes de tot el món, cosa que converteix aquest país en un dels actors principals del comerç d'armes. L'empresa escollida és Instalaza, una empresa amb seu a Madrid i fàbrica a Saragossa que equipa exèrcits de molts països. És important que quedi clar que hem escollit aquesta empresa com podríem haver-ne escollit una altra, i que en principi no és millor ni pitjor que altres empreses armamentístiques. Es tracta de veure com actua una empresa qualsevol de les que es dediquen a aquest abominable negoci.
El producte d'aquesta empresa que hem escollit són les bombes MAT-120, conegudes com a bombes de dispersió o bombes clúster (en castellà, bombas de racimo), que l'empresa va fabricar i vendre fins el 2008. La bomba de dispersió és un tipus de projectil que es llança des de l'aire o des de la superfície i que, quan l'altímetre que porta incorporat detecta que ha arribat a certa alçada, s'obre i deixa anar dotzenes de bombes que es dispersen per tal d'ocasionar el màxim dany possible. Aquesta dispersió és molt efectiva a l'hora d'arrasar una zona, i per aquest motiu és una de les bombes que més mal fa a la població civil. Aquesta capacitat destructiva tan descontrolada va ser el motiu que, el 2008, s'aprovés un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba. Espanya va ser el cinquè país a ratificar el tractat i el primer que va desmantellar totalment el seu arsenal de quasi 6.000 bombes de dispersió.
L'empresa Instalaza, que encara mostra aquest tipus de bomba al seu catàleg (tot i que després que la notícia saltés a la premsa el gener del 2009 especifica clarament que no les fabrica ni les ven), es va queixar al govern espanyol perquè li havien enfonsat el negoci i, a sobre, va tenir la barra de reclamar 40 milions d'euros en concepte de lucre cessant. El govern, naturalment, va dir que no. Tot i que, curiosament, fa uns mesos va requalificar els terrenys de la fàbrica de manera molt i molt profitosa. Potser és coincidència, naturalment.
Doncs bé, què ha passat amb les bombes de dispersió que Instalaza va fabricar fins el 2008 i que no es van desmantellar perquè s'havien venut a l'exterior? Dels 7 països a qui suposadament Instalaza va vendre aquest tipus de bomba, només en coneixíem un: Finlàndia, on l'empresa va guanyar un concurs per subministrar aquest tipus d'armament a l'exèrcit. De la resta, res de res... fins que, l'abril del 2011, la ONG Humans Rights Watch va descobrir a Misrata, a Líbia, les restes d'unes bombes de dispersió d'aquesta empresa amb les que l'exèrcit de Gadafi havia bombardejat la població civil durant la revolta que va acabar amb el seu règim. Segons el que indiquen les restes, van ser fabricades el 2007. On són, la resta de bombes de dispersió d'Instalaza? Haurem d'esperar a que algú les llanci contra la població civil per saber on més les han venut.
No és fàcil lluitar contra aquest tipus de comerç. Per cada bomba prohibida, els catàlegs d'aquestes empreses tenen pàgines i pàgines de productes "legals". I els tractats internacionals per frenar aquest negoci són lents i molt limitats. I com que no som consumidors d'aquest tipus de producte, tampoc no el podem boicotejar. Però hi ha una cosa que sí que podem fer, que és pressionar a aquells que han finançat tot això. En un informe de Setem del 2007 podem veure que aquell any les bombes que es van vendre a Gadafi es van fabricar gràcies als crèdits que l'empresa va demanar als següents bancs: Deutsche Bank, Cajalón, Caja Rural, Caja España, Caja del Mediterráneo, Bankinter, Barclays Bank, Ibercaja, Banco Popular, Banc de Sabadell i La Caixa. 
Tens els teus diners en algun d'ells? O en algun altre banc espanyol que finança el negoci de les armes? Potser és el moment de començar a pensar en la banca ètica, no?

Fonts:

1. El comerç mundial d'armes: http://www.globalissues.org/article/75/world-military-spending
2. Post de Donant dades sobre el comerç d'armes lleugeres: http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
3. Els principals països exportadors d'armes: http://www.sipri.org/databases
4. Article sobre Instalaza a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Instalaza
5. Bombes de dispersió o bombes clúster: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bomba_de_dispersi%C3%B3
6. El tractat que limita l'ús de les bombes de dispersió: http://ca.wikipedia.org/wiki/Normes_sobre_les_municions_de_dispersi%C3%B3
7. El catàleg d'Instalaza: http://www.instalaza.es/
8. Instalaza demana 40 milions al govern: http://www.cincodias.com/articulo/empresas/instalaza-pide-millones-prohibicion-bombas-racimo/20110509cdscdiemp_1/
9. La requalificació dels terrenys d'Instalaza: http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/urbanismo_recalifica_los_suelos_fabrica_armas_instalaza_para_sacarla_del_casco.html
10.  Humans Rights Watch descobreix bombes de dispersió de Instalaza a Líbia: http://www.hrw.org/es/news/2011/04/15/libia-municiones-en-racimo-hacen-impacto-en-misrata
11. Els comptes d'Instalaza: http://www.setem.org/setem_ftp/madrid/descargasweb/ANEXO-BANCALIMPIA-SETEM-bombasInstalaza.pdf
12. Informe de Setem sobre els bancs que financien el comerç d'armes: http://www.bancalimpia.com/pdf/negocios-sucios.pdf

 
 
 
 

El joc del reciclatge

Aquesta setmana us proposem un joc. En principi tots sabem a quin contenidor d'escombraries hem de posar cadascun dels residus que generem a casa... o no? Segur que saps que els diaris vells van al contenidor blau de paper i que les fulles d'enciam marcides van al cubell de residus orgànics, però estàs segur que saps on van els taps de suro, les ampolles de cava, el paper de plata usat, els termòmetres o les bombetes tradicionals de consum alt? A veure si aconsegueixes completar el nostre joc sense cap error. No és fàcil! Segur que t'endus alguna sorpresa.

Fonts:
A Internet pots trobar moltes webs dedicades a la recollida selectiva de residus. El millor que pots fer, si estàs interessat en el tema o tens algun dubte sobre un residu en concret, és consultar la informació que ofereix l'entitat que gestiona la recollida de residus a la localitat on vius. D'aquesta manera t'assegures que els teus criteris a l'hora de separar els residus siguin els mateixos que els de l'empresa o organisme públic que els rebrà, i per tant ajudes a que el reciclatge sigui el més eficient possible. 

Per tenir un referent, pots consultar els criteris i recomanacions de la recollida selectiva de residus a l'Àrea Metropolitana de Barcelona:  http://www.amb.cat/web/emma/residus/recollida_municipal

Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:

<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J001.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>