Algunes dades sobre l'economia submergida a Espanya

L'economia submergida és el conjunt d'activitats econòmiques que no passen pel controls fiscals i que, per tant, no paguen impostos. Aquí s'hi han de comptar tant les activitats legals que evadeixen impostos com les il·legals, que naturalment es duen a terme clandestinament.
I precisament perquè aquestes activitats no es registren enlloc, són difícils de quantificar, i ni el Ministeri d'Economia, ni el d'Hisenda, ni l'Agència Tributària en tenen xifres oficials. Tot i això, universitats, ministeris, bancs, agències estatals, instituts d'estudis econòmics i socials o comissions de la UE no paren de publicar les seves estimacions sobre el que suposa aquest tipus de frau.
El juliol del 2008, just abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi actual, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (GESTHA) va publicar un informe molt interessant on s'intentava posar una mica d'ordre al ball de xifres sobre l'economia submergida espanyola provinents de totes aquestes fonts. De l'informe, en volem destacar dues dades principals.
La primera és que, de les 4.017 persones que el 2004 tenien un patrimoni de més de 10 milions d'euros, només 727 el declaraven. La resta, 3.290, no ho feien. És a dir, un 82%. Això no vol dir que l'economia submergida sigui només cosa de les grans fortunes, naturalment. De fet, és un tipus de frau absolutament transversal: el practiquen des dels milionaris que desvien els seus diners als paradisos fiscals fins als microeuristes que treballen en negre o que manipulen factures per no declarar tot el que ingressen.
La segona dada important és l'estimació del que suposa l'economia submergida sobre el total del PIB espanyol. Les dades van des del 20% que dóna el Ministeri de Treball (any 2004) fins al 25% de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) de l'any 2005. Al mig, un estudi de la Comissió Europea que la situa al 22% (any 2002), només superada per Grècia, amb un 30%. Molt lluny del 2% dels Països Baixos o l'1,5% d'Àustria. Segons aquesta estimació, l'economia submergida a Espanya té un volum de 241.465 milions d'euros. Per fer-nos una idea: és 2.500 vegades el que es retallarà en educació a Extremadura el proper any.
Us imagineu el que es podria fer si aquests diners, que representen entre una quarta i una cinquena part del PIB, es declaressin i paguessin els impostos pertinents?

Fonts:
L'evasió fiscal: http://www.paraisos-fiscales.info/evasion-de-impuestos.html
GESTHA, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda: http://gestha.es/?seccion=actualidad&num=176
L'estimació de l'economia submergida segons GESTHA: http://www.gestha.es/archivos/informacion/monograficos/gestha_ucm/2008/ponencia-el-escorial-julio2008.pdf
Les retallades en l'educació a Extremadura: http://www.hoy.es/20120423/local/plataforma-educacion-publica-estima-201204231252.html
    
    
    
    

L'agonia dels rinoceronts

Gràcies a una caiguda accidental del que possiblement serà l'últim representant de la monarquia espanyola, la caça d'elefants ha ocupat les primeres planes de tots els diaris del país. Aquest petit incident ha permès a milers de persones fer-se una idea de la precària salut d'aquest mamífer gegant i de la lluita de diverses organitzacions per recuperar l'espècie i aconseguir que deixi d'incloure's en la llista vermella d'espècies amenaçades. Gràcies a la relliscada del rei, sabem que al món hi ha entre 470.000 i 690.000 elefants africans.
Però l'elefant no és l'únic gran mamífer amenaçat; la major part dels grans simis i dels grans felins, per exemple, tindran dificultats per evitar l'extinció en els propers decennis. Actualment queden poc més de 3.000 tigres en llibertat (i uns 20.000 en captivitat), i de l'orangutan de Sumatra només en queden 7.000 i pràcticament han perdut el seu hàbitat original, la pluviïsilva.
Avui parlarem d'un altre gran mamífer amenaçat que, si ningú no hi posa remei aviat, desapareixerà del nostre planeta en els propers anys: el rinoceront. De la família dels rinoceronts, que té més de 30 milions d'anys, només en queden cinc espècies, dues africanes i tres asiàtiques:
El rinoceront blanc, l'animal terrestre més gran del món després de l'elefant. En queden 20.160 en llibertat, i tot i que són molt pocs és, de lluny, l'espècie de rinoceront més abundant. El 1885 només quedaven una vintena d'individus, i per això tenen molts problemes de consanguinitat.
El rinoceront negre, que té dues banyes sobre el morro i que tot i que sembli estrany és gris, com el rinoceront blanc. I si tots dos són grisos, per què aquests noms? Doncs perquè els colons neerlandesos, del rinoceront blanc (que és més gran) en deien "wijde", que vol dir ample, i els colons anglesos van traduir per "white" i es van quedar tan amples. I de l'altre rinoceront, per diferenciar-lo, en van dir negre. D'aquesta espècie en queden només 4.880 individus, i està en perill crític d'extinció.
El rinoceront indi, del qual només en queden 2.700 exemplars i que es troba protegit al nord de l'Índia i al Nepal. El 1515 uns aventurers van portar a Europa un exemplar d'aquest rinoceront per regalar-lo al Papa, que el volia fer lluitar a mort amb un elefant (sembla que l'obsessió de les famílies aristocràtiques europees per assassinar grans mamífers ve de lluny). Finalment, després de passar per Lisboa el vaixell que transportava l'animal es va enfonsar davant la costa italiana i el Papa es va quedar sense espectacle. El pintor Albrecht Dürer en va fer un dibuix molt famós basant-se en els dibuixos de gent que l'havia vist personalment a Portugal. Si us fixeu bé en el dibuix i el compareu amb una fotografia d'un rinoceront indi, notareu que el pintor va afegir-li una segona banya al llom. Per què? Doncs perquè els europeus havien llegit a la Història Natural de Plini que el rinoceront té dues banyes, i Plini no es podia equivocar. El que no sabien és que l'escriptor llatí només coneixia les dues espècies africanes, que sí que tenen dues banyes...
El rinoceront de Sumatra, molt castigat pels caçadors furtius, que només n'han deixat de 150 a 250 exemplars. És l'espècie més primitiva de les cinc, i pel seu aspecte ens podem fer una idea de com eren els avantpassats de la família.
El rinoceront de Java, del qual només en queden uns 30 exemplars, i que habita aquesta illa d'Indonèsia. Fins fa poc també n'hi havia alguns exemplars al Vietnam, però els caçadors furtius van matar l'últim el 2010. Actualment, és el més escàs dels grans mamífers.
Si sumem tots els exemplars de les cinc espècies veurem que, de rinoceronts, només en queden 28.000. Una xifra que no dóna massa lloc a l'esperança. I menys encara si tenim en compte que és un animal que quasi mai no es reprodueix en captivitat i que, quan està en llibertat, és perseguit incansablement pels caçadors furtius, que els maten, els tallen les banyes i les envien a la Xina i sobretot al Vietnam per fer-ne ungüents suposadament miraculosos. L'estúpida història d'un alt funcionari vietnamita a qui se li va curar un càncer gràcies a un medicament fet amb banya de rinoceront ha multiplicat la demanda d'aquest producte: el 2011 es va importar al Vietnam una tona de banyes de rinoceront. Naturalment, no serveix per curar res, però la fe en un tractament (sobretot si és molt car i difícil d'aconseguir) té efectes molt poderosos en el benestar del pacient. I mentrestant, només a la República de Sud-àfrica un rinoceront és assassinat cada 18 hores...
Una última dada per entendre el problema de la caça furtiva de rinoceronts: des del 2006, 22 furtius han mort en tirotejos i 200 han estat detinguts pels forestals. Però això no els ha detingut, perquè per una banya de rinoceront blanc de 3,5 kg es poden arribar a pagar 270.000 euros al mercat negre.

Fonts:

1. L'elefant africà (Loxodonta africana) a la llista vermella d'espècies amenaçades de l'IUCN: http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/12392/0
2. Població de l'elefant africà: http://www.compromisorse.com/rse/2012/04/17/wwf-trabaja-por-la-conservacion-de-los-elefantes-desde-hace-50-anos/
3. El tigre (Panthera tigris): http://ca.wikipedia.org/wiki/Tigre
4. L'orangutan de Sumatra (Pongo abelii): http://ca.wikipedia.org/wiki/Orangutan_de_Sumatra
5. El rinoceront blanc (Ceratotherium simum): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/4185/0
6. El rinoceront negre (Diceros bicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6557/0
7. El rinoceront indi (Rhinoceros unicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19496/0
8. El dibuix de Dürer: http://imgs.soufun.com/news/2006_10/31/1162271922390.jpeg
9. El rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis):  http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6553/0
10. El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19495/0
11. Cada 18 hores, un rinoceront és assassinat a la República de Sud-àfrica: http://www.rhinos-irf.org/
12. Trobareu molta informació sobre la caça furtiva dels rinoceronts al número de maig de 2012 de la revista National Geographic: http://www.nationalgeographic.com.es/2012/02/24/guerra_del_rinoceronte.html

    
    
     
     

La fórmula Mohawk, o com desmuntar una vaga

Durant el primer terç del segle XX, moltes grans empreses van començar a contractar grups de matons que, armats amb porres, apareixien a les vagues i manifestacions sindicals i atonyinaven a tots els participants. Sovint també hi havia trets, i molts sindicalistes a tot el món van perdre la vida, ja sigui enmig de les manifestacions o en algun carreró fosc. A Barcelona, aquestes pràctiques van ser molt habituals a principis dels anys 20, i van rebre el nom de pistolerisme. Però van ser un fenomen global, molt estès en tots els països industrialitzats.
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment).  I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".

Fonts:

1. Tres textos de Noam Chomsky sobre la fórmula Mohawk:

• Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios:  http://books.google.es/books?id=uGx5-LJZYAoC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
• Chomsky on Democracy & Education: http://books.google.es/books?id=Y5Ouy4XoXPsC&pg=PA229&lpg=PA229&dq=Mohawk+Valley+formula&hl=ca#v=onepage&q=Mohawk%20Valley%20formula&f=false
• Propaganda and the public mind.  Interviews with Noam Chomsky: http://books.google.es/books?id=nTMEirKUw-QC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

1. El pistolerisme a Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pistolerisme
2. Eduardo Dato, president del govern assassinat pels anarquistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Dato

Brossa espacial

El 4 d'octubre de 1957, ara fa 55 anys, l'Sputnik 1 sortia disparat des del Kazakhstan i es convertia en el primer satèl·lit artificial de la història de la humanitat. Un mes més tard llençaven l'Sputnik 2, amb la famosa gossa Laika a bord. Aquell desembre, els EUA van intentar atrapar a la URSS amb el satèl·lit Vanguard TV3, però un accident va impedir que es posés en òrbita. Tot i això, al gener del 58, quatre mesos després de l'Sputnik 1, el primer satèl·lit nord-americà arribava a l'espai: l'Explorer 1. Havia començat la cursa espacial.

La guerra freda i la paranoia bel·licista dels dos països van servir, com a mínim, per catapultar els nostres coneixements sobre el cosmos i crear una xarxa de satèl·lits que actualment ens és útil per comunicar-nos, preveure el temps o navegar. És cert que també serveixen per espiar i per altres finalitats militars, però encara ens ha sortit prou bé: no sempre aconseguim treure'n alguna cosa útil de l'estupidesa humana i de l'esperit bèl·lic.

Des de llavors, el cel s'ha omplert de satèl·lits. Segons la UCS (Union of Concerned Scientists), l'1 de gener de 2012 hi havia 994 satèl·lits operatius a tot el món. Aquests satèl·lits pertanyen a una cinquantena de països diferents, però els EUA són, amb diferència, el país que en té més: 441. Tot seguit, Rússia amb 101 i la Xina amb 83.

Però en aquesta llista no hi apareixen els centenars de satèl·lits obsolets que segueixen orbitant al voltant del planeta, ni les peces d'aquests satèl·lits que, per culpa del seu desgast o d'un xoc, orbiten sense control per l'espai. Si a aquests aparells hi sumem la resta d'objectes que orbiten al voltant nostre sense cap finalitat, tindrem el que s'anomena brossa espacial.

Així doncs, després de 50 anys des de l'aparició dels primers residus espacials, ja toca començar a buscar solucions a aquest nou tipus de contaminació. Per començar, algunes xifres.

Segons el CNES, l'agència espacial francesa, com a mínim 34.000 objectes de més de 10 cm han estat observats pels radars i telescopis, dels quals 13.000 se segueixen regularment i estan inventariats. A banda d'aquests objectes de més de 10 cm, n'hi ha 200.000 que fan entre 1 i 10 cm i 35 milions que fan entre 0,1 i 1 cm. Dels que són més petits, se n'ha perdut el compte. Aquests objectes poden ser petites partícules de pintura, trossos de coets i satèl·lits o objectes relacionats amb les missions espacials (com un guant que va perdre l'astronauta Edward H. White o una càmera de fotos perduda per l'astronauta Michael Collins). Per petits que siguin, com que orbiten a grans velocitats poden impactar amb els satèl·lits i vehicles espacials, i fins i tot poden caure a terra i fer mal a algú. La probabilitat és baixa, naturalment, perquè l'espai és molt gran, però no es pot descartar. El satèl·lit francès CERISE, el 1996, va xocar amb un tros de brossa espacial i es va convertir en el primer objecte que impacta a l'espai. Des de llavors, altres aparells, com el telescopi espacial Hubble, han rebut impactes de brossa espacial. I pel que fa a la que cau del cel, el primer cas conegut és el de Lottie Williams, una dona a qui va caure un tros de brossa espacial a sobre... i va sobreviure per explicar-ho.

Tot plegat pot semblar una tonteria. Això, com a mínim, és el que s'ha considerat fins ara: l'espai és massa gran com per preocupar-nos per la brossa que hi llencem. Però cada any es fan entre 60 i 100 llançaments de coets i satèl·lits, i cada cop hi ha més aparells obsolets que, en xocar i desfer-se, multipliquen el nombre de peces que orbiten al voltant del nostre planeta. Fins i tot la NASA ja té un projecte per estudiar i buscar mesures per frenar l'expansió d'aquest tipus de contaminació. 

Al principi de la revolució industrial ningú no feia cap cas de la contaminació que generava la indústria perquè es considerava que el planeta era infinit i ho podia assumir. Ara que hem vist que tenim un problema amb els nostres residus terrestres ja és tard per evitar la destrucció de molts ecosistemes. Ens passarà el mateix a l'espai o aquest cop ens adonarem a temps del que estem fent i buscarem una solució?

Fonts:

1. Sputnik 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sputnik_1
2. Sputnik 2: http://es.wikipedia.org/wiki/Sputnik_2
3. Vanguard TV3: http://es.wikipedia.org/wiki/Vanguard_TV3
4. Explorer 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Explorer_1
5. Quants satèl·lits artificials hi ha: http://www.ucsusa.org/nuclear_weapons_and_global_security/space_weapons/technical_issues/ucs-satellite-database.html
6. El CNES, l'agència espacial francesa: http://www.cnes.fr
7. Recompte del CNES sobre la brossa espacial: http://debris-spatiaux.cnes.fr/english/index_eng.html
8. El satèl·lit CERISE: http://en.wikipedia.org/wiki/Cerise_%28satellite%29
9. El cas de Lottie Williams: http://abcnews.go.com/Technology/story?id=98700&page=1#.T2do4dmse3E
10. Programa de la NASA sobre la brossa espacial: http://www.orbitaldebris.jsc.nasa.gov/

     

     
   

Què en saps, sobre l'Àfrica?

Àfrica apareix molt sovint als mitjans, però normalment el que ens n'arriba és la part negativa: la fam, la guerra, l'explotació dels recursos naturals, la corrupció, les dictadures o els abusos contra els drets humans. I sí, tot això en forma part, però a l'Àfrica no només hi ha això. Àfrica, com la resta de continents, té una diversitat cultural i natural immensa i molt rica, però a diferència de la resta de continents no ens arriba quasi mai. Per començar, Àfrica té més de cinquanta països, tot i que tenim tendència a parlar-ne com si tot el continent fos homogeni i no hi hagués cap diferència entre un estat i un altre. Àfrica no és un país.

Per veure fins a quin punt desconeixem la realitat d'aquest continent i com ens costa diferenciar entre un país i un altre, us proposem un joc. Us plantegem 15 temes sobre música, literatura, ciència, art, natura i societat que formen part de la cultura general de la humanitat per veure si endevineu a quin país africà pertanyen. Segur que si us féssim preguntes similars sobre Amèrica o Europa les endevinaríeu quasi totes. Quantes sou capaços d'endevinar-ne si parlem d'Àfrica? Feu clic i sortiu de dubtes!

Fonts:

1. Àfrica no és un país és el títol d'un magnífic blog col·lectiu sobre el continent. Us recomanem que li doneu un cop d'ull: http://blogs.elpais.com/africa-no-es-un-pais/

       
Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J002.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Retornar els envasos

A Espanya consumim cada dia 51 milions d'envasos, i aquesta xifra no para d'augmentar. Les causes de l'augment són molt diverses: cada cop hi ha menys productes que es venen a granel, cada cop hi ha més envasos d'un sol ús, cada cop som més i, a més a més, cada cop consumim més begudes envasades (aigua, refrescos, cervesa, sucs, etc.).
Per sort, ja fa més de 20 anys que aquests envasos es recullen selectivament en contenidors de diferents colors, i més o menys tothom sap on va cada envàs. Però tot i això, el sistema de reciclatge que hauria d'ajudar-nos a reduir molt la nostra petjada ecològica no acaba d'implantar-se: actualment, a Espanya només un 35% dels envasos es dipositen al contenidor que toca. La majoria es llencen al contenidor del rebuig i acaben incinerats o oblidats als grans abocadors.
Aquesta deixadesa per part de tots té un cost ambiental, evidentment, però també econòmic. La recollida i el tractament dels envasos llençats al contenidor incorrecte ens costa 68 milions d'euros anuals, i el valor de les matèries primes perdudes (metall, plàstic, alumini, vidre, etc.) és de 65 milions d'euros més. En total, 133 milions d'euros que llencem cada any literalment a les escombraries. El mateix que costa, per exemple, el pla nacional per universalitzar Internet amb connexions d'una mega a Espanya.
Contra això, cal mirar-s'hi una mica més a l'hora de llençar les escombraries. Però a banda de millorar el sistema actual, també es pot començar a pensar en altres sistemes, com per exemple reintroduir els envasos retornables: quan compres una beguda, pagues l'envàs, i quan el retornes et donen els diners que t'ha costat. És el que es feia abans, i té uns quants avantatges sobre el model actual:

1.- Alguns d'aquests envasos (sobretot si són de vidre) es poden reomplir directament, evitant-nos el cost del reciclatge.
2.- Els que no es reomplen es poden reciclar sense barrejar-los amb altres envasos semblants, cosa que evita que la qualitat del material perdi valor i s'acabi llençant per inservible al cap d'unes quantes reutilitzacions.
3.- Els usuaris no llençarien envasos pel carrer, ni a les escombraries ni a la natura, perquè voldrien recuperar-ne l'import, cosa que ajudaria a mantenir el medi ambient més net.

Al web de Retorna, una iniciativa integrada per ONG, associacions de consumidors i la indústria del reciclatge que impulsa aquest tipus d'envàs, podreu trobar vídeos i articles sobre les virtuts dels envasos retornables. Hi ha dades com aquesta: a Espanya, només el 30% dels envasos que es fabriquen es poden recuperar. A Alemanya, el 98,5%.
Naturalment, si és complicat que els ciutadans llencin els envasos al contenidor que toca, encara ho serà més que els retornin a la botiga. Però si, a canvi, els retornen l'import de l'envàs... potser hi participaran més que amb l'actual sistema. L'impacte d'aquest nou model seria molt important, sobretot si tenim en compte que el 50% dels envasos que es llencen al contenidor groc són de begudes.
Una utopia? Naturalment que no. És un sistema que ja existeix a Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Israel, els països escandinaus i alguns estats dels EUA.

Fonts:

1. Joc de Donant dades on pots veure si saps on va cada envàs: http://www.donantdades.com/2011/11/el-joc-del-reciclatge.html
2. Post de Donant dades sobre els grans abocadors del Tercer Món: http://www.donantdades.com/2011/06/viure-en-un-abocador-descombraries.html
3. Els problemes del reciclatge d'envasos: http://www.ecoticias.com/residuos-reciclaje/62034/Preocupacion-bajo-indice-reciclaje-envases
4. Què es pot fer amb 133 milions d'euros: http://www.xatakaon.com/noticias-adsl-y-cable/el-gobierno-destina-133-millones-de-euros-para-universalizar-la-banda-ancha
5. Web de Retorna: http://www.retorna.org/ca/retorna/quees.html
6. Video de Retorna sobre les virtuts dels envasos retornables: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=B1AoZki5ny0

    
    
    
     

Aparells en standby

La torradora elèctrica és un petit electrodomèstic inventat el 1909 que, gràcies a dues resistències elèctriques que té a l'interior, permet fer torrades. A banda d'aquest mèrit, ja de per si prou lloable, en té un altre: quan no està fent torrades no consumeix electricitat.

És probable que aquesta sigui una de les frases inicials més estúpides que mai s'han escrit per començar un article, i com a càstig segur que hi ha lectors que no han seguit llegint. Però als qui encara seguiu aquí, us devem una explicació. I és que encara que sembli ridícul (i de fet ho és), a diferència de les torradores, bona part dels electrodomèstics que tenim a casa segueixen consumint electricitat quan no els fem servir, i fins i tot quan ni tan sols no estem a casa.

Estem parlant, naturalment, de la funció d'autonomia d'espera, que normalment es coneix amb un anglicisme: standby. És a dir, aquella llumeta que té la televisió, l'ADSL, la cadena de música, el DVD, VHS o BluRay, el portàtil i fins i tot algunes rentadores quan estan apagats. És evident que aquesta llumeta o petita pantalla amb numerets consumeix electricitat, però pot semblar una mica exagerat dedicar un article a aquesta despesa tan minúscula. Però si donem un cop d'ull a les dades sobre el consum dels aparells en standby que apareixen a l'estudi sobre el consum energètic del sector residencial a Espanya publicat fa unes setmanes per l'IDAE, l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia, veurem que no és una despesa tan minúscula. L'estudi, finançat al 50% per l'Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea, és un dels més importants que s'ha fet mai al continent, i bona part de les dades són extrapolables a altres països, com a mínim per fer-nos-en una idea.

En primer lloc, cal tenir en compte que l'estudi només parla del consum elèctric de les llars espanyoles, que és un 25% del consum elèctric total de l'Estat. I ara la dada: l'standby suposa el 6,6% del consum elèctric de les llars espanyoles. Atenció: no estem parlant del consum total dels aparells que disposen de la funció standby, sinó només del consum directe de la funció standby; el consum d'aquests aparells quan estan en funcionament es calcula a part. Perquè us feu una idea, gastem en standby el triple que en refrigeració, el doble que en congeladors, el doble que en rentaplats, el triple que en assecadores de roba, una vegada i mitja més que en forns de cuina i una vegada i mitja més que en ordinadors.

Com que el preu del KWh varia segons el consum, segons el tipus d'energia i segons les pujades i baixades del mercat, es fa difícil fer un càlcul en euros del que es gasta en standby una família espanyola. Però n'hi ha prou amb que agafeu l'última factura del consum d'electricitat i una calculadora i mireu quants euros suposa per a vosaltres aquest 6,6% del consum total. I compteu també quant esteu pagant al llarg de l'any en llumetes vermelles... Si no reduïm el nostre consum per motius mediambientals, com a mínim fem-ho per deixar de llençar diners.

En aquesta web hi trobareu una calculadora on podeu afinar encara més la vostra despesa posant-hi els electrodomèstics que teniu a casa i calculant el consum anual, la despesa en euros i el  CO2 que produïu pel fet de deixar en standby els aparells quan no els feu servir. Potser no val la pena tenir-los encesos, no?

Fonts:

1. La torradora elèctrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Torradora
2. Estudi sobre consum energètic del sector residencial a Espanya fet per l'IDAE: http://www.idae.es/index.php/mod.documentos/mem.descarga?file=/documentos_Informe_SPAHOUSEC_ACC_f68291a3.pdf
3. IDAE, Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia: http://www.idae.es/index.php/id.171/mod.noticias/mem.detalle
4. Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea:  http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
5. El Quilowatt hora (KWh): http://ca.wikipedia.org/wiki/KWh
6. Web on pots calcular el consum aproximat d'energia elèctrica dels teus aparells en standby: http://www.ocu.org/stand-by/

    
    
    
   

De què serveixen els títols nobiliaris?

Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.

Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:

1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html

    
     
     
     

Les llistes de llibres prohibits

Des que hi ha llibres hi ha tarats que els destrueixen. I fins i tot, tarats que destrueixen els seus autors perquè no en puguin escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció és la Historia universal de la destrucción de libros, de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria, Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la Contrareforma.
Però a banda de la destrucció, una altra manera (més subtil però igualment pràctica) d'evitar que es llegeixi un llibre és prohibir la seva lectura incloent-lo en una llista de llibres prohibits. De totes les llistes que s'han fet fins ara la més coneguda és, sens dubte, l'Index librorum prohibitorum, el llistat de llibres prohibits de l'Església catòlica. No és un llistat medieval, com s'acostuma a dir, sinó que es va començar a publicar durant el Concili de Trento, l'any 1559. Per què no s'havia fet abans? Bé, de llibres prohibits per l'Església ja n'hi havia hagut, però segurament no calia una llista perquè fins a l'expansió de la impremta tampoc no hi havia tants llibres ni tanta gent que els pogués llegir. A més, la idea original d'aquest llistat era frenar la divulgació de la Reforma protestant que en aquells anys s'expandia per Europa, motiu pel qual es va fer el concili.
Un altre equívoc sobre l'Índex: en realitat no incloïa tots els llibres que l'Església considerava que no s'havien de llegir, sinó només aquells en què hi havia la possibilitat que els lectors no s'adonessin que eren contraris a la doctrina de l'Església. Els llibres dels autors ateus o hostils al catolicisme eren bandejats ipso facto, sense necessitat de ser inclosos a l'Índex. El 1948, quan es va publicar l'última edició, hi havia 4000 títols a l'Índex. Una ullada al llistat (teniu el link al final) dóna una idea del tipus de llibres que hi havia: bona part de les grans novel·les del segle XIX hi són representades. Els motius? Sexe explícit (o el que els redactors de l'Índex consideraven sexe explícit, però que els adolescents d'avui considerarien carícies infantils per avorrir les cabres), comportaments no del tot cristians dels protagonistes, idees polítiques "equivocades", etc. Durant uns anys i fins el 1961 encara es van anar afegint llibres al llistat, però el 1966 es va abandonar definitivament.
Vist això, sembla que els llistats de llibres prohibits siguin cosa del passat... però no és ben bé així. Un exemple: en aquesta web d'exmembres de l'Opus Dei hi ha un llistat dels llibres prohibits per la prelatura, amb codis segons si el llibre es pot llegir sense problemes, amb permís especial de la delegació o està absolutament prohibit i només es pot llegir amb un permís del pare prelat. A més, inclou una sèrie de fitxes de lectura d'uns quants centenars de llibres, prohibits o no, sobre els aspectes morals i doctrinals de cada un d'ells. No sé si tenen algun efecte entre els fidels, però en mi sí: gràcies a aquests centenars de fitxes he passat dues apassionants nits en blanc.
De totes maneres, hi ha casos molt més greus que aquest ja que, en definitiva, a l'Opus Dei hi entra qui vol i qualsevol és lliure d'abandonar-lo quan li vingui de gust. Però quan la censura prové de les administracions públiques, fins i tot de les de països democràtics, la cosa canvia. D'exemples n'hi ha molts, com ara els que podeu veure en aquest mapa dels EUA en el qual l'American Library Association (ALA) ha marcat 348 casos de llibres prohibits per ajuntaments, biblioteques públiques, consells escolars, etc. Els motius són diversos, però abunden els casos de llibres prohibits per presentar personatges homosexuals o ateus. D'altres, tenen motius més "raonables": contenen comentaris racistes o sexistes. Però amb aquest criteri, bona part de les grans obres de la literatura universal haurien de ser prohibides. És absurd, i cap llibre hauria de ser prohibit per més fastigós que ens sembli el seu contingut. Seguint aquest raonament, l'ALA va crear, el 1982, la Setmana dels Llibres Prohibits, que se celebra cada any als Estats Units i que té com a objectiu donar veu i presència als llibres que, per una raó o una altra, han estat prohibits. I és que, com diu el lingüista Noam Chomsky, "si no creiem en la llibertat d'expressió per a les persones que menyspreem, no creiem en ella en absolut".

Fonts:

1. Fernando BAEZ. Historia universal de la destrucción de libros: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/8996/Historia_universal_de_la_destruccion_de_los_libros
2. L'última versió de l'Index librorum prohibitorum, de 1948: http://www.cvm.qc.ca/gconti/905/BABEL/Index%20Librorum%20Prohibitorum-1948.htm
3. El Concili de Trento on es va aprovar l'Índex i altres mesures contrareformistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Concili_de_Trento
4. La Reforma protestant: http://ca.wikipedia.org/wiki/Reforma_Protestant
5. Els llistats de llibres prohibits de l'Opus Dei: http://www.opus-info.org/index.php?title=%C3%8Dndice_de_libros_prohibidos
6. Mapa de llibres prohibits als EUA: http://maps.google.com/maps/ms?ie=UTF8&hl=en&oe=UTF8&source=embed&t=h&msa=0&msid=112317617303679724608.00047051ed493efec0bb8&ll=38.68551,-96.503906&spn=32.757579,56.25&z=4
7. Web de l'American Library Association: http://www.ala.org/advocacy/banned
8. La Setmana dels Llibres Prohibits: http://www.bannedbooksweek.org/

   
    
    
    

Contaminació global i aneguets de goma

Foto original: Kim Steele
 

Quin és el país del món que contamina més? Una recerca ràpida d'aquest tema en qualsevol buscador d'Internet ens donarà com a resultat dotzenes de rànquings fets per organitzacions de fiabilitat variable, en els quals els resultats sempre són diferents. I és que aquesta pregunta té tantes variables que no és fàcil de contestar. Si els resultats són per habitant, surten uns països, però si es té en compte la contaminació total de cada país, només apareixen els països més grans; si es calcula en emissions de CO2 no surt el mateix que si es calculen les emissions d'altres gasos; si parlem de residus sòlids, la cosa torna a canviar, de la mateixa manera que si el que es calcula són els fertilitzants i pesticides de l'agricultura, o els productes químics de la indústria o els residus nuclears dels (relativament pocs) països que tenen centrals en funcionament.

Què en podem extreure, d'això? Que fins i tot els rànquings de contaminació més ben fets, com el que fa el CARMA (Carbon Monitoring for Action) sobre els països que emeten més CO2 a l'atmosfera, no tenen en compte una cosa evident: que la contaminació és un fenomen global que afecta tot el planeta alhora, i que no té massa sentit buscar petites solucions locals per frenar-la.

Una bona manera d'entendre com de global és la contaminació és la història dels aneguets de goma del professor Curtis Ebbesmeyer. Aquest oceanògraf està especialitzat en els moviments dels corrents marins, i fa anys que, amb alguns companys, posa a punt un programa d'ordinador que ens ajudi a entendre com funcionen aquests corrents. El problema és que les boies que fan servir els oceanògrafs per estudiar la deriva de les masses d'aigua tenen un preu molt elevat (fins a 1.650€ cadascuna) perquè porten una sèrie de dispositius de medició i de rastreig per satèl·lit per saber exactament on són a cada moment, i això fa que n'hi hagi poques i que les dades amb les que treballen els oceanògrafs siguin insuficients. Però la cosa va canviar el gener del 1992, quan un vaixell portacontenidors provinent de Hong Kong que es dirigia als EUA va perdre uns contenidors enmig del Pacífic i tota la càrrega se'n va anar a l'aigua. En total, 29.000 joguines de banyera es van dispersar, flotant, per l'oceà. Aneguets grocs, castors vermells, granotes verdes i tortugues blaves com les que podeu veure en aquesta foto, sobre el braç del simpàtic oceanògraf. Uns mesos més tard, al novembre d'aquell any, els primers aneguets arribaven, arrossegats pels corrents del Pacífic Nord, a les costes d'Alaska. La notícia va aparèixer en alguns mitjans i a l'oceanògraf se li va encendre la llumeta: ja tenia una manera barata de recopilar dades sobre els corrents marins. Va avisar al personal de costes i ports de tot el món, va donar algunes entrevistes a diaris i es va posar a esperar a que algú trobés més aneguets. I no va haver d'esperar molt. Durant anys, els aneguets han anat apareixent en diversos punts del planeta, i Ebbesmeyer ha anat recopilant les dades del seu llarguíssim viatge. Els aneguets grocs i els castors vermells han perdut el color i ara són blancs, però les granotes verdes i les tortugues blaves segueixen en bon estat. Coses de les radiacions solars.

Gràcies a la col·laboració de guardacostes, mariners, responsables dels ports o simples ciutadans que passegen per la platja, s'ha pogut reconstruir el viatge. Se sap que, de seguida de l'accident, el grup es va dividir en dos. Una part va seguir la costa americana cap al sud, vorejant les immenses illes de plàstic de què parlàvem fa unes setmanes, i el 1994 ja havia arribat a les costes d'Austràlia i Indonèsia. L'altra meitat va pujar cap al nord, es va quedar atrapada al gel de l'oceà àrtic durant cinc anys (del 1995 al 2000) i, després d'una llarga deriva, va anar a parar a l'Atlàntic Nord. El 2000 ja tocaven les costes atlàntiques del nord dels EUA (de Maine a Massachusetts), i el 2003 ja havien arribat a les illes Hèbrides, a la costa oest d'Escòcia. El 2007, després de 15 anys de viatge, els primers aneguets van decorar les platges britàniques, i a final d'any ja s'esperava la seva arribada a les costes de Galicia. Avui, a principis del 2012, hi ha pocs llocs al món que no hagin visitat.

Naturalment, els aneguets no són els únics objectes que han viatjat arrossegats per la marea i han estat usats pels oceanògrafs per entendre com funcionen els corrents marins. El 1997, cinc milions de peces de Lego van caure a l'oceà i segueixen, des de llavors, a la deriva. El mateix va passar el 1990 i el 2002 amb 80.000 i 33.000 parells de sabatilles Nike. I això són només alguns exemples: es calcula que, cada any, entre 2.000 i 10.000 contenidors cauen a l'aigua i perden la càrrega. I no només els objectes són arrossegats per la marea. Els productes químics o el petroli dels vessaments també recorren el món i s'escampen per tot arreu. I fins i tot la contaminació de terra ferma, que es filtra als rius i als aqüífers, acaba sovint al mar: pesticides, productes industrials, restes líquides dels abocadors d'escombraries...

La contaminació és un fenomen global, i cal tractar-la globalment. Si no, per més net que tinguem el jardí de casa en patirem les conseqüències.

Fonts:

1. Rànquing d'emissions de CO2 per país fet per Carbon Monitoring for Action (CARMA): http://carma.org/region
2. L'oceanògraf Curtis Ebbesmeyer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Curtis_Ebbesmeyer
3. Un exemple de com són aquestes sofisticades boies: http://www.ocean-net.info/instrumentacion/LinkQuest/ADP_Flowquest.htm
4. Una foto dels animalons de plàstic: http://oceanmotion.org/html/research/ebbesmeyer.htm
5. Post de Donant dades sobre les illes de plàstic del Pacífic: http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
6. L'arribada a la Gran Bretanya: http://www.dailymail.co.uk/news/article-464768/Thousands-rubber-ducks-land-British-shores-15-year-journey.html

   
   
   
   

Comerç just al Pirineu: la llana d'ovella xisqueta

Quan sentim a parlar de comerç just pensem sempre en les relacions comercials entre països del Nord i països del Sud, entre consumidors rics i productors pobres. Resumint, el comerç just és la recerca d'unes condicions dignes en el comerç dels productes dels països pobres, pagant salaris decents, no acceptant mà d'obra infantil ni esclava, procurant que els diners vagin a parar als productors locals i no a les empreses intermediàries, assegurant-se que la producció respecti el medi ambient, etc. Actualment, la major part del comerç mundial està molt lluny de ser just, i la prova és que moltes de les zones més pobres del planeta i els punts on es concentra la fam al món són zones agrícoles que, en principi, haurien de poder viure del que produeixen. La culpa és dels mercats internacionals i de les grans empreses que compren els productes agrícoles bàsics a preus de misèria, sí, però també dels consumidors que, quan anem a comprar, busquem el preu més baix sense que ens importin massa les condicions en què ha estat produït el que comprem. Si podem comprar un jersei per 5 o 10 €, millor que pagar-ne 40. Però si és tan barat és perquè els productors de la llana, el cotó o el lli cobren preus de misèria o perquè els treballadors de la indústria tèxtil que l'ha confeccionat viuen en condicions infamants. O totes dues coses alhora, que és el més corrent. I per tant, el ramader que intenta vendre la llana a una empresa que practiqui el comerç just es trobarà que aquesta llana no té pràcticament demanda perquè als mercats dels països rics poca gent vol pagar el que costa.
Aquest problema, però, no és exclusiu dels productors dels països pobres. Als països rics també hi ha molts sectors que no poden competir amb els preus rebentats dels mercats internacionals i pràcticament han desaparegut. Un exemple molt clar és la indústria tèxtil europea, que fa un segle que està en crisi i ara, amb l'entrada de productes tèxtils xinesos, pràcticament ha desaparegut. I no només han desaparegut les fàbriques, sinó també els productors de les matèries primeres: la llana, el cotó, el lli o el cànem.
Al Pirineu català, un cas molt evident d'aquesta desaparició és l'ovella xisqueta, una raça autòctona amb facilitat per sobreviure en ambients freds i durs com el Pirineu i que dóna una llana i una carn de qualitat. En els últims decennis la seva població ha disminuït molt, sobretot perquè la seva llana no pot competir als mercats internacionals i, des del 1980, els pastors només treuen beneficis de la carn, perquè la llana no els la compra ningú. Aquesta pèrdua de valor de l'ovella xisqueta va convertir un sector que, tot i la duresa de la feina, es guanyava prou bé la vida, en un ofici sense massa futur. Els fills dels pastors, des de fa una generació, acostumen a abandonar l'ofici per dedicar-se a altres coses més ben pagades, motiu pel qual l'any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d'extinció.
Però aquest procés de desaparició, que en molts casos és imparable, en el cas de la xisqueta pot tenir solució. Es tracta d'aplicar el concepte de comerç just a la llana de la xisqueta i conscienciar els consumidors que l'augment de preu del producte final està justificat. En altres paraules, que l'atractiu que perd per culpa del preu el recuperi pel valor social i ambiental: comprar productes fets amb aquesta llana permet mantenir la ramaderia al Pirineu, ajuda a salvar l'espècie de l'extinció, protegeix el paisatge (les ovelles són un dels millors agents forestals imaginables a l'hora de conservar el sotabosc i evitar la desaparició dels prats alpins), potencia el comerç local i de proximitat per comptes d'importar la llana de l'altra punta del món, redueix l'impacte ambiental del transport, evita el despoblament de l'alta muntanya, etc. Amb aquesta idea al cap, una sèrie d'associacions que treballen per donar vida al sector primari del Pirineu han creat l'Obrador Xisqueta, que serveix d'enllaç entre 21 explotacions d'ovelles del Pirineu i una sèrie d'artesans que manufacturen la llana. Entre tots, i sense sortir del Pirineu, aconsegueixen cobrir totes les baules de la cadena: des del pastor, que cobra un preu just per la llana, fins a la botiga virtual on es venen els productes (que també es poden trobar a unes quantes botigues arreu del país), passant per la formació professional als artesans i artesanes o tallers educatius. Per garantir que no es perdi l'ofici de pastor també han engegat altres iniciatives, com l'escola de pastors, que en les seves quatre edicions ja ha incorporat més de 40 persones al sector. 
L'objectiu de salvar la ramaderia del Pirineu no és només una qüestió de nostàlgia. El bestiar és un element vertebrador del paisatge i de la gent que hi viu, i un dels millors mecanismes per evitar el despoblament de l'alta muntanya i el trencament d'una tradició que es manté sense talls des del neolític. Quines altres manifestacions de la nostra cultura coneixeu que tinguin milers d'anys?

Fonts:

1. Comerç just: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comer%C3%A7_just
2. L'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/caracteristiques-de-la-llana
3. Web de l'associació Obrador Xisqueta: http://www.obradorxisqueta.cat/
4. Botiga virtual de productes fets amb llana d'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/
5. L'escola de pastors del projecte Grípia: http://www.projectegripia.cat/

   
    
    
     

Un món lliure de cotxes

Fins no fa massa, quan algú que caminava pel carrer sentia l'expressió "aigua va!" sabia que havia d'arrencar a córrer si no volia acabar ruixat amb l'aigua bruta, els pixats o alguna cosa pitjor que sortís volant per la finestra d'algun veí. En alguns pobles i barris espanyols, aquest crit encara se sentia a finals dels anys 50, i és que la universalització del clavegueram és una cosa molt més recent del que ens pensem. Naturalment, si el projectil no impactava en un vianant i queia a terra, no hi havia ningú que s'encarregués de netejar-ho i es quedava allà, junt amb els excrements de gossos i cavalls, fins que s'assecava i algú ho recollia per fer-ho servir com a adob o combustible o fins que una pluja forta s'ho enduia tot carrer avall. Quina olor devien fer els carrers, en altres temps? Sovint, les novel·les històriques, quan descriuen les ciutats antigues, parlen de l'olor de les espècies, dels productes dels mercats, de les flors dels balcons... desenganyem-nos, les ciutats antigues feien pudor de merda, de pixats, d'aigües estancades i d'excrements d'animal. D'acord, no és una visió gaire romàntica, però s'adiu més amb la realitat que moltes de les imatges que ens en haguem pogut fer. 

Vist això, podríem pensar que hem tingut sort de néixer en l'època que hem nascut i haver-nos estalviat aquestes olors i aires viciats. Res més fals. I és que resulta que respirem l'aire més brut que mai s'ha respirat des que vivim en ciutats, i bona part de la culpa és dels rius de cotxes que inunden els nostres carrers. Hem canviat els rius de llot i merda que ocupaven el centre dels carrers pels rius de fum, soroll i cotxes que ocupen els carrers sencers, deixant petites franges als marges per a les persones. Hem cedit el nostre espai als vehicles, i no en som del tot conscients.

Bé, hi ha molta gent que sí que n'és conscient. Des de fa uns anys, algunes d'aquestes persones s'estan unint en el que s'anomena Carfree Movement, una xarxa de persones i organitzacions que consideren que els cotxes dominen excessivament les ciutats modernes i que cal reduir o eliminar el seu ús per tal de tornar els carrers i les places a les persones. Editen una revista, fan xerrades i conferències, potencien el transport públic, la bicicleta i l'anar a peu, ofereixen alternatives tècniques als arquitectes i urbanistes que es dediquen a pensar les ciutats i, en definitiva, es dediquen a imaginar com seria el món si no estiguéssim envaïts pels nostres propis cotxes.

Pot semblar una mica exagerat, però només cal tenir en compte un parell de dades per adonar-se que no. Com per exemple, que en algunes ciutats el 60% de la superfície està destinada als cotxes; o que el transport suposa, als països de l'OCDE, el 60% del consum de petroli (un 68% als EUA); o que al 1950 hi havia 70 milions de cotxes al món, al 1994 n'hi havia 630 milions i, si seguim amb aquest creixement, el 2025 n'hi haurà més de mil milions. 

Potser, en un futur no molt llunyà, els habitants del planeta posaran cara de fàstic quan els expliquin que a principis del segle XXI els carrers estaven plens de cotxes que treien fum i que, a vegades, costava respirar quan caminaves pel carrer; i que els cotxes ho envaïen tot, carrers, places i voreres, i que les persones havien de conviure-hi sense poder-hi fer res. És probable, fins i tot, que posin la mateixa cara de fàstic que posem nosaltres quan pensem en l'"aigua va!" i que, com nosaltres, no entenguin com es podia viure en un món tan brut sense fer res per arreglar-ho.

Fonts:

1. Article de Felipe González on recorda "l'aigua va!" durant la seva adolescència en un barri de Sevilla: http://www.elpais.com/articulo/opinion/Agua/va/elpepiopi/20080422elpepiopi_4/Tes
2. Contaminació atmosfèrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Contaminaci%C3%B3_atmosf%C3%A8rica
3. Web de la xarxa sense cotxes (World Carfree Network): http://www.worldcarfree.net/catalan.php
4. Revista Carbusters.org, la revista del moviment sense cotxes: http://carbusters.org/international/catalan/
5. L'OCDE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Organitzaci%C3%B3_per_a_la_Cooperaci%C3%B3_i_el_Desenvolupament_Econ%C3%B2mic